Denúncia profètica

La fe cristiana no pot caure en la indiferència i abandonar la denúncia profètica. La fe cristiana no pot viure's al marge de la història de la humanitat. En ella es proclama la Bona Nova i es construeix el Regne de Déu. Es així com la caritat cristiana es fa història i es converteix en font inesgotable d'esperança, perquè donem testimoni, alhora, de la mort i resurrecció del Crist.  Per la nostra condició de creients estem cridats a testimoniar l'esperança. Practicar la caritat és aportar esperança i justícia a un món instal·lat en la relativització de valors i principis. La justícia sorgeix de la fe i la lluita per la justícia esdevé el lloc idoni a on situar l'experiència religiosa de l'amor de Déu.

Conèixer a Déu és obrar justícia a favor dels pobres, marginats i oprimits. No és possible estimar a Déu al marge dels homes i dones del nostre temps. No és coherent confessar l'amor de Déu i privatitzar la fe. La primera carta de Joan no dóna peu a cap interpretació espiritualista o privatitzadora del que és l'amor de Déu. Perquè és ben cert que  “qui digui «Jo estimo a Déu» però odia al seu germà, és un mentider, perquè qui no estima al seu germà,que veu, no pot estimar Déu, que no veu. I aquest és precisament el manament que rebérem d'ell: qui estima Déu,que estimi també al seu germà" (1 Jo 4,20-21)