Por a l’escrutini de la premsa

La roda de premsa d’ahir del president Mariano Rajoy, després d’entrevistar-se amb el primer ministre de Polònia, és una mostra de la por que tenen la majoria de governants a fer rodes de premsa. Aquesta por justifica les estranyes “rodes de premsa”, si és que poden dir així, sense preguntes o, en l’extrem del paroxisme, sense la presència física de qui les fa. Són rodes de premsa ectoplasmàtiques. En el moment àlgid de la publicació dels SMS pel diari El Mundo, els responsables de comunicació governamentals trencaren el pacte no escrit entre i la premsa que cobreix el president consistent en que quan el cap de l'executiu compareix amb un mandatari internacional, perquè les conferències no es facin massa llargues, es donen quatre torns de preguntes: dos per país. En aquesta ocasió els periodistes decidiren que un dels periodistes a preguntar eren: un del diari El Mundo, mitjà que està publicant les revelacions més comprometedores de l'extresorer del PP,  i l’altra era de l’agència EFE. La sorpresa de tots els presents a la roda de premsa fou que el Govern s'ha saltat aquest acord i ha donat la paraula directament al diari ABC sabent que els periodistes havien decidit una altra cosa. Gràcies aquesta maniobra, el periodista de l’ABC feu unes preguntes que permeteren al president Rajoy, llegint uns papers que duia escrits, explicar tota el seu relat exculpador argumentat sobre al suposat xantatge fet pel senyor Bàrcenas.

Aquesta situació em recordà una escena d’un capítol de la sèrie “L’Ala Oest de la Casa Blanca” (“Dues catedrals” capítol 22 de la segona temporada) en la qual, el gabinet de premsa del president Bartlet, per evitar preguntes incomodes al president sobre la seva suposada malaltia que l’impediria presentar-se per un nova reelecció, volen manipular  una roda de premsa per conduir les preguntes al terreny que els interessa. Però el president Bartlet, demòcrata convençut i políticament honest i sincer amb ell mateix, rebutja aquesta estratègia i desobeint les instruccions donades pels seus assessors i es sotmet a un escrutini de la premsa, sense trampes ni subterfugis. És memorable aquesta escena com l’anterior a l’interior de la catedral de Washington amb la música de “Brothers in Arms” de Dire Straits com a fons. La diferència, entre la realitat i la ficció, és que sembla ser que la democràcia autèntica només és possible en la ficció, metre que la realitat tot és un art de l’engany. És així.

¿Hi ha possibilitats de corregir aquesta situació?. Ben segur. Una d’elles és escollir polítics honestos, demòcrates de pedra picada i de transparència contrastada. Una altra iniciativa, més a l’abast de la immediatesa política, fora que els periodistes, amb l’acord de les seves respectives direccions, decidissin no anar a les falses “rodes de premsa” i no es convertissin en col·laboradors necessaris d’aquesta manipulació informativa que confon intencionadament la lliure informació amb la propaganda o l’emissió de consignes.