Els catalans no ho tenim tot pagat

He estat fora uns dies, a l’estranger, i he comprovat que no es veritat que els catalans ho tinguéssim tot pagat com deia Francesc Pujols i Morgades. La frase escrita en el seu llibre “Concepte General de la Ciència Catalana” és “arribarà un dia que els catalans, pel sol fet de ser catalans, anirem pel món i ho tindrem tot pagat”. Al contrari, segons on vagis cal explicar molt bé d’on vens, que volem i cap on anem els catalans. I a l’acabar, hom té la sensació de que no entenen res de res o la seva perplexitat és més gran del que un podria esperar. La seva incomprensió no anul·la el valor de les aspiracions dels catalans, però fa pensar en com s’estan fent les coses des d’aquí cara als demès de terres enllà.

A Itàlia, per exemple, els catalans som admirats i se’ns reconeixen moltes qualitats. És cert, però cap d’elles aporta un plus diferencial que faci mes comprensible el que volem ser en un futur immediat. He tingut la impressió de que en cada italià hi ha un petit Garibaldi. Molts d’ells tenen en la memòria de curt termini la unificació italiana del 1870. En el seu imaginari, costa d’admetre, en un primer moment, qualsevol alternativa que no reforci aquesta posició d’unitat. Fins hi tot, els més fanàtics de la Padania, admeten que es pot anar fins els límit però sense trair el llegat de Garibaldi: la unitat italiana. Davant d’aquesta situació he arribat a la conclusió de que, donat que els catalans no ho tenim tot pagat, ens cal molta fineza i dotar-nos d’un bon metrònom per administrar el tempo correcte que cal adoptar en aquests moments.