Dóna la impressió que el catalanisme polític, després de pensar
durant molts anys que podia canviar Espanya en benefici dels seus interessos,
ha arribat a la conclusió que això és una fita impossible. En els darrers anys,
el poder polític dominant en les estructures de l’estat ha anat barrant totes
les vies de col·laboració entre Catalunya i Espanya. La sentència del Tribunal
Constitucional contra l’Estatut d’Autonomia de l’any 2010 culminà la
divergència d’interessos entre el catalanisme i els seus possibles espanyols. A
partir d’aquells moment el catalanisme proposà un nou objectiu polític molt més
ambiciós que l’anterior: separar Catalunya d’Espanya.
La marxa de Catalunya d’Espanya, el que es coneix com
independència, ha esdevingut la única resposta possible per defensar els múltiples
interessos dels diversos sectors del catalanisme polític. Si anys enrere, l’alta
burgesia catalana havia assumit el lideratge del catalanisme polític, tal com
passà l’any 1914 amb la Mancomunitat de Municipis, avui el nou lideratge del
catalanisme comporta la unió d’interessos de les classes mitges amb un sector
de la classe treballadora. Aquest fenomen nou porta associat un major pes de la
societat civil en la direcció d’aquest procés cap la independència. L’èxit de
la marxa de Catalunya d’Espanya s’associa a l’enfortiment de la unitat política
dels catalans més enllà dels acords que puguin establir els partits polítics.
Aquesta doble dimensió: nou lideratge i unitat són els trets distintius de l’actual
catalanisme polític.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada