dilluns, 3 de març del 2014

La visita Ad limina Apostolorum

No sóc massa original amb el títol. Aquests dies, varis articles tenen aquest títol. El mateix arquebisbe cardenal de Barcelona, Lluís Martínez Sistach, titola així la seva glossa dominical. Els bisbes espanyols han estat per grups dues setmanes a Roma per fer la corresponent visita Ad limina Apostolorum. Aquesta expressió  llatina descriu la visita que els bisbes d’una conferència episcopal fan a les tombes dels apòstols Pere, a la basílica de Sant Pere del Vaticà, i a la de sant Pau a Sant Pau Extramurs en ocasió a la seva anada a Roma per rendir comptes dels seus treballs pastorals. La visita d’aquest any és rellevant perquè és el primer cop que els bisbes espanyols es trobaran col·lectivament amb el nou papa Francesc. També ho és perquè es produeix a la fi del mandat del cardenal Antonio M. Rouco al capdavant de la conferència episcopal.

Però hi havia un altra interès en aquesta visita: el discurs que el papa Francesc ha fet a tots els bisbes espanyols. Hi havia molta expectació en saber que diria el papa als bisbes espanyols. És normal que el papa en la seva trobada amb els bisbes parli de la situació de la comunitat cristiana espanyola a fi d’envigorir el seu compromís eclesial i de millorar la seva presència en la societat per tal d’enfortir el testimoniatge evangèlic diocesà. Atesa la peculiar situació política creada a Espanya com a resultat de l’afirmació independentista d’una part de la societat catalana hi havia qui confiava que el papa Francesc hagués esmentat aquest fet fent referencia al “bé moral de la unitat d’Espanya”. Les pressions havien estat fortes i les insinuacions de la diplomàcia espanyola en aquests sentit eren constants.


Recordo una situació similar que, per pura casualitat, vaig viure en primera persona. A la vigília del viatge del papa Benet XVI  a València l’any 2006 en ocasió al V Trobada Mundial de les Famílies alguns polítics de l’oposició feren verdaders malabarismes diplomàtics per aconseguir que en el discurs del papa condemnés públicament la política familiar del govern socialista de Zapatero. Però la diplomàcia vaticana situà el discurs del papa fora del context polític espanyol, com era normal en una trobada mundial, i defensà la institució de la família en positiu i en un to general. Gràcies això s’evitaren tensions innecessàries entre el govern espanyol i el Vaticà en un moment que s’estaven negociant importants acords entre ambdues institucions. Ara, el marge de maniobra vaticà semblava més limitat, però alguns gestos de la diplomàcia vaticana deixaven entreveure que l’actual papa no baixaria al terreny de la conjuntura política, tal com finalment ha passat. Penso que el papa Francesc es troba més còmode amb l’estil episcopal practicat pel cardenal Lluís Martínez Sistach que les actituds cantelludes del cardenal Antonio M. Rouco. Tots dos esperant el relleu en les seves respectives diòcesis.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada