Tempus fugit és una locució
llatina que significa el temps s'escapa. Aquesta sensació convida a viure la
vida a l’instant, instal·lats en tant lloat carpe diem, perquè no és pot
perdre el temps que s’escapa entre les mans com l’aigua. Aquesta expressió apareix
per primer cop al llibre III de les Geòrgiques, poema escrit pel poeta llatí
Virgili on es diu textualment “Sed fugit interea fugit irreparabile tempus"
(Però fuig entre tant, fuig irreparable el temps). No obstant, la rapidesa dels
canvis en les societats modernes, aporten una altra dimensió a aquesta sensació
de fugacitat: la pèrdua de memòria.
Tinc la sensació que els temps moderns transmuten una
altra expressió llatina “ad memoriam rei perpetuam” (per perpetua
memòria d’un assumpte). Més aviat sembla que la memòria, especialment la
política o la mediàtica, per exemple, estan sotmeses a la pràctica anunciada
per Ciceró en De senectute “memoria minuitur nisi eam exerceas” (la
memòria disminueix sinó l’exercites). Hi ha un permanent exercici de desmemòria
que al final porta l’amnèsia selectiva en relació a determinats temes. En
aquests moments es produeix el lapsus memoriae, la falla de la memòria.
Això es veu, per exemple, en determinats temes tractats pels mitjans de comunicació.
Apareixen un bon dia, són actualitat durant un temps i després, quasi per
encantament, desapareixen. Deia fa anys Josep Maria Espinàs que els diaris
haurien de tenir una secció permanent dedicada afer el seguiment d’aquells
temes que, des de la més rabiosa actualitat, han passat a ser oblidats de forma
total i absoluta. Pot ser així, evitaríem la cruel pèrdua de memòria.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada