La Teologia de l’Alliberament, en el seu moment, plantejà una visió
hermenèutica per comprendre el sentit i la centralitat de l’alliberament en l’experiència
cristiana. Ara, forces anys, després, es pot recuperar la intuïció interpretativa
d’aquells moments per veure com aquella hermenèutica original es manté encara
viva. El nucli hermenèutic de la Teologia de l’Alliberament busca les seves
claus d’interpretació en una lectura particular de l’Antic Testament. El relat
de l’Èxode d’Israel es presentat com el paradigma de l’alliberament.
Aquest interpretació, si bé aporta una visió que resultà una important
novetat en el seu moment, tenia el risc d’esbiaixar la lectura de l’Antic
Testament i, de passada, oblidar altres comprensions que eren necessàries per
entendre també alguns dels aspectes del Nou Testament. No tot era Èxode en la
història d’Israel; també hi hagué un dur temps d’exili que marca profundament l’experiència
de Déu en aquest poble. També hi hagueren moments d’idolatria i d’abandonament
de Déu. Totes aquestes realitats havien de poder-se encaixar en la perspectiva
de la nova hermenèutica proposada. Malgrat aquestes aparents contraposicions,
els relats de l’Antic Testament presenten la intervenció de Déu en la història
d’Israel com un aliança santa que transita permanentment entre llibertat-idolatria-judici-alliberament.
Al final, aquesta hermenèutica de l’alliberament ajudà, en un moment
concret de la història de l’Església catòlica, a comprendre com actua Déu en la
història de la humanitat a través de l’alliberament i d’una manera concretat d’alliberar.
L’encert d’aquesta hermenèutica encetada pels teòlegs de l’alliberament fou
aportar un visió de la fe que transformà algunes visions del cristianisme,
especialment aquelles que s’havien desentès del patiment i el sofriment que
pateix bona part de la humanitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada