La relació públic – privat no sempre es dóna
de manera favorable als interessos públics. Els quals, per bona lògica, han de
ser defensats de manera decidida pels governants, doncs ells són els que han
d’ocupar-se eficientment de la cosa pública. El conflicte públic – privat es
pot evidenciar de moltes maneres i expressar-se amb formes ben diferents. El
cas més extrem és la privatització d’alguns serveis públics de tal manera que
el bé públic deixa d’estar integrar en allò que és comú i passa en mans
privades que, seguint una altra lògica pròpia dels seus interessos, intenta
defensar els seus interessos al marge de la seva incidència en el valor
pública.
Però hi ha algunes situacions en les quals, la
coalició públic – privar es dóna de forma subtil. L’altra dia vaig viure una
petita anècdota que demostra una expressió d’auqest conflicte. A primera hora
de la tarda, anava baixant per la Rambla Catalunya, entre Aragó i Gran Via a
Barcelona, estava cansat i feia molta calor, volia seure en un banc a la fresca
per llegir el diari. No vaig poder. Tota la banda obaga de la Rambla de
Catalunya entre aquests trams estava ocupada per terrasses de bars i els únics
bancs disponibles estaven abatuts pel sol. Com a conseqüència d’aquesta
ocupació, si volia ombra havia de pagar. Mala pràctica que les autoritats municipals
haurien de procurar, des de l’exercici de les seves competències, trobar-hi
solució de tal manera que els ciutadans i els restauradors poguéssim coexistir
amablement.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada