Absència de Déu

Les societat postmoderna, o societats de la modernitat líquida, es caracteritzen per una reducció de la fe a l’àmbit privat i una total absència de notícies de Déu. Sembla que Déu s’ha quedat fora de la història. En moltes ocasions donava la impressió de que Déu no tenia lloc per habitar entre nosaltres. Els partidaris del domini de la raó, ho esgrimien com a èxit dels seus postulats. La raó de la Modernitat havia desterrat per fi a Déu de la consciència dels individus. Fins i tot, les poques referències que quedaven de Déu poc s’assemblaven al Déu que Jesús havia anomenat Pare i que evocava a un amor que alliberava de tot mal.

L’individu modern sembla apartar-se de les virtuts pròpies del cristianisme. El triomf de l’individualisme com a divisa de vida sembla haver expulsat tota referència a la composició necessària per entendre el Déu de Jesús. Aquest cor endurit davant del sofriment és incapaç d’entendre que Déu s’hagués encarnat per compassió davant del sofriment humà. Fruit d’això, les poques referències de Déu són abstractes i insensibles a la situació d’opressió i patiment. L’individu prototip de la Modernitat va a la seva i, a diferència del samarità del camí de Jericó, passa indiferent davant de les injustícies. Les poques referència a Déu proposen un concepte màgic de la divinitat i incapaç de comprendre el sentit de la causa de Jesús i el seu seguiment. La trobada personal amb Déu no transforma ni renova la vida, només es redueix a uns petites rituals buits de qualsevol significat i la vida religiosa no mostra cap interès per la justícia.