Els
tràgics esdeveniments de Paris causats pel terrorisme i el terror que l’islamisme
radical ha implantat en alguns països africans o d’Orient Mig a través de Boko
Haram o el dit Estat Islàmic han tornat a situar la reflexió sobre l’encaix de
l’Islam en les societats europees. Alguns comentaris pessimistes addueixen que
no és possible la seva integració. Segons aquests, alguns d’aquests fets
demostren el fracàs a Europa dels processos d’incorporació de les grans onades
migratòries provinents de països islàmic i d’altres on la religió islàmica és
majoritària. Tot és, es comenta, resultat del malguany dels models
d’assimilació o de de convivència multicultural promoguts per molts països
europeus. La crisi d’aquests models ha generat molta prevenció envers l’Islam i
molta recança pel que puguin fer els musulmans, especialment el més radicals,
que viuen a Europa.
Davant
d’aquesta situació apareixen com alternativa desenvolupar polítiques
immigratòries selectives, així com introduir mesures restrictives en l’ús del
símbols i les pràctiques religioses-culturals dels musulmans. Aquestes
decisions polítiques, presses des de la por a l’Islam, resulten contraproduents
per la convivència amb els musulmans a Europa. Perquè aquests, a diferencia
d’altres confessions molt més permeables a la secularització de les seves
creences, tenen enormes dificultats per definir la seva nova identitat com a musulmans
dins de les societats europees buides de referents religiosos. La crisi
d’aquesta identitat junt amb la conscienciació en molts seguidors de l’Islam de
que és difícil ser europeu i musulmà amb les mateixes condicions que altres
creients, esdevé font de malestar, tensions, desagregació social i exclusió
cultural que afecta negativament al seu sentiment de pertinença.
Els
europeus no hauríem de témer de permetre als seus conciutadans de religió
musulmana viure en llibertat i igualtat de condicions la seva fe com la resta
de ciutadans. No hauria d’haver-hi cap dificultat per respectar les pràctiques
culturals de la religió islàmica, sempre i quan no atemptessin a la dignitat de
les persones, com tampoc no hauria d’haver impediment per l’ús dels símbols religiosos
islàmics o per afavorir la construcció de llocs de culte dignes. Quan els
musulmans perceben que una part de la societat els qüestiona l’ús de la seva
roba religiosa, la presència dels seus símbols o s’impedeixen l’apertura de
mesquites, el que primer es qüestiona profundament el seu sentit de formar part
d’una societat que demostra que no els accepta. Mal camí per la convivència. El
camí que cal recórrer per conviure amb els musulmans no pot partir de recels o
sospites. Cal enfortir els drets democràtics de tots els ciutadans, i de manera
especial, la seva llibertat religiosa en tota la seva extensió. Cal oferir als
col·lectius de musulmans espais per mostrar el seu compromís cívic i
visualitzar, sense restriccions, l’afirmació del seu sentiment de pertinença. En
aquest camí, no hi ha dreceres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada