No podem retreure’ns els morts per la religió

Aquests dies he escrit algunes notes reflexionant sobre els fets de Paris. En general, tothom ha trobat bé el que he escrit, però alguna persona m’ha retret que l’Islam és una religió violenta i que en més d’un lloc l’Alcorà reclama inclemència venjativa contra els que són considerats infidels per no creure amb Alà. Com a principi d’autoritat de tot això es presenta la sura 8:12. Segons la traducció al català de Míkel de Epalza publicada per l’editorial Proa, la sura 8 es refereix Els Botins de guerra i en verset en concret, l’aleia esmentada diu: “Quan el Senyor va inspirar aquests àngels, dient-los: “Sóc amb vosaltres. Reforceu els bons creients!. Jo vesaré dins el cor dels infidels una gran por: Copegeu-los fort sobre els colls i copegeu-los sobre cada dit”. Això passà perquè ell estaven molt separats i allunyats de Déu, Al·là, i del Seu missatger”. El text és dur i clarament incita, des d’una interpretació textual, a la violència contra els que no són seguidors d’Al·là.

Aquesta imatge d’un Déu venjatiu no és única de l’Islam. El Déu de l’Antic Testament dels cristians molts cops mostra una violència extrema contra els enemics, estrangers o seguidors d’altres deus. Com a mostra escollida a l’atzar reprodueixo un text d’Isaïes  (Is 13,13-18), 13 “El dia que esclatarà la meva ira, jo, el Senyor de l'univers, ple d'indignació, faré tremolar el cel i sotragaré la terra. Els homes, com gaseles perseguides, com un ramat que ningú no aplega, tornaran cadascú al seu país, fugiran a la seva terra. Si els aconsegueixen, els traspassaran d'una llançada; si els capturen, els mataran amb l'espasa. Veuran com trossegen els seus propis infants, els saquegen les cases, violen les seves dones. Jo atiaré contra ells els medes, gent que no fa cas de la plata ni s'interessa per l'or. Amb els seus arcs abatran els joves, no es compadiran dels nadons ni s'apiadaran dels infants.». Certament, el text del profeta Isaïes no és un compendi de generositat misericordiosa amb els enemics i provoca un fort esglai de cor.

La tradició cristiana ha fet en moltes ocasions un ús radical i interessat dels textos bíblics que mostren un Déu enfurismat contra els enemics per tal de justificar les mil i unes barbaritats fetes en nom de la fe. En aquest sentit, cristians i musulmans, tenim  un recorregut similar alhora de forçar els textos sagrats a fi donar coartada de fe a les  actituds violentes. Per sort, el camí recorregut per la teologia cristiana ha permès situar aquests textos en el seu context i treure-li aquesta dimensió violenta en la mesura que el testimoni de Jesús capgira el sentit de tot l’Antic Testament. La teologia islàmica es troba en la necessitat de recórrer camins anàlegs per interpretar en la seva justa comprensió el que expressen algunes alies de l’Alcorà. Per exemple, aquesta aleia 12 de la Sura 8 els experts doctrinals en l’Islam consideren que fou escrita després de la batalla de Badr en la qual Mahoma guanyà a la tribu Quraysh de La Meca consolidant el seu projecte. En la Sura, entre altres coses, es reflexiona sobre els càstigs que cal imposar als vençuts en un conflicte militar. Tenint present que, tot el que fa referència a aquests esdeveniments fou transmès, en uns primers moments, només per tradició oral, el text també podria haver evolucionat en el temps. Serà anys després que el text es recollirà i compilarà en el llibre sagrat de l’Alcorà. L’Islam necessita assumir que l’exegesi interpretativa dels textos sagrats no altera per res el seu sentit de fe, però sí ajuda a depurar-los dels usos culturals que hagin pogut fer les diverses escoles interpretatives. Sobretot quan, algun d’aquests textos en lloc d’afavorir la pau i l’harmonia entre les persones alimenta l’odi i la violència. En cap d’aquests casos, qui sostingui aquesta visió por justificar que aquesta paraula ha estat donada per Déu.