Desinstitucionalitzacio de la religió

La governança es troba davant d’una realitat religiosa plural i força  desinstitucionalitzada. Moltes de les noves confessions que omplen l’espai públic són molt poc eclesials, que contrasta amb l’estructuració organitzativa de l’Esglèsia catòlica. Algunes confessions els hi és consubstancial la total absència d’un element eclesial vertebrador i altres manifesten una voluntat de viure l’experiència de fe sense masses lligams eclesials. Progressivament la dimensió eclesial ha quedat reduïda als àmbits de les religions tradicionals, tot i que algunes pràctiques en aquestes esglésies participen d’aquesta visió desinstitucionalitzadora de la fe.  Tota aquesta realitat dificulta la capacitat de relació institucional entre el poder públic i les confessions religioses. Un exemple particular d'aquesta tensió es troba en la dificultat pràctica que té el poder polític de relacionar-se institucionalment amb algunes confessions religioses, com és el cas de l'Islam i d'algunes esglésies evangèliques pentecostals.

Però, el fenomen de la desinstitucionalització de la religió també afecta també a moltes de les confessions perfectament estructurades en esglésies. Aquestes assisteixen impotents a un procés accelerat de desinstitucionalització de la seva pròpia identitat religiosa. Aquest procés té moments d'enorme ambigüitat. Perquè, malgrat l’aparent refús dels compromisos eclesials, les evidències apunten que l’individu hipermodern continua esperant una resposta institucional al seu mode particular de creure i de sentir-se església. Les persones de les societats contemporànies no han renunciat a establir vincles interpersonals que els permeti sentir-se membres d’una comunitat. La religió sense església proposada per les noves confessions religioses entra en contradicció amb l'aparent necessitat de pertinença dels individus.

Per les religions fortament institucionalitzades, especialment les cristianes, la situació és extraordinàriament delicada. Per una banda, tenen corrents internes que, davant les noves formes d’expressió religiosa, proposen un retorn als orígens i la defensa de la tradició. Però també existeix un sector que vol combatre la influència de les noves religions amb les seves pròpies estratègies. Aquesta situació porta a algunes de les religions tradicionals a explorar formes organitzatives més lleugeres, sense compromisos eclesials més enllà de formar part d’una petita comunitat local que en uns moments aporta el sentit de pertinença a una realitat creient més àmplia.  Davant l’expansió de les esglésies evangèliques pentecostals a Amèrica Llatina, per influx d'algunes esglésies dels Estat Units , un sector de l’Església Catòlica està impulsant l’aparició del pentecostalisme catòlic amb els mateixos objectius: mobilitzar les emocions dels feligresos i evitar la seva marxa a altres confessions religioses. Davant d’aquesta situació no es pot restar-ne indiferent. Cal entendre i comprendre aquesta nova realitat per tal de repensar la institució eclesial, sense que això signifiqui comprometre la identitat bàsica de la creença o de la tradició religiosa, a fi d’alleugerir-la d’aquelles càrregues que l’allunya de les persones d’avui. Son temps propicis per pensar de nou els vincles que organitzen les religions.