Estat Islàmic V. Conflicte permanent amb els xiïtes

Un dels trets característic de l’Estat Islàmic és el seu enfrontament permanent amb els xiïtes per considerar-los heretges i uns enemics irreductibles de l’Islam. L’origen d’aquest enfrontament es troba en els propis origen de l’Islam. Quan Alí ibn Abi-Tàlib fou nomenat quart califa l’any 656 s’inicià un greu disputa dins dels musulmans. Durant un breu període, entre els anys 656 i 661, Alí ibn Abi-Tàlib assumí el lideratge polític i religiós dels musulmans, però el rumor que Alí havia conspirat per l’assassinat del tercer califa incità nombrosos complots contra ell. Al final, la tensió derivà en la primer guerra civil entre musulmans, primera fitna. A la base del conflicte hi havia raons polítiques, una part de la classe dirigent s’oposava a com Alí ibn Abi-Tàlib repartí el poder i les decisions que prenia¸ i també motius religioses. En l’àmbit religiós defensava una lectura actualitzada i adaptada de les propostes de Mahoma, aspecte que disgustà a un ampli sector de musulmans. Després d’aquesta primera guerra civil, Alí ibn Abi-Tàlib seguí enfront del califat, tot i que els conflictes anaven en augment.

Un dels principals opositors d’Alí ibn Abi-Tàlib fou Muàwiya ibn Abi-Sufyan, parent d'Uthman, membre de la família Omeia i governador de Síria. Les seves intrigues i conspiracions portaren a una nova confrontació batalla al final de la qual, i després d’una negociació acordada per allargar innecessàriament la guerra, s’acordà proclamar a Muàwiya ibn Abi-Sufyan com a nou califa l’any 661. La seva ascensió al poder de l’imperi musulmà significà tant l’inici del califat dels omeies com l’aparició d’una divisió dels musulmans en vàries fraccions fortament oposades i que, pocs anys després, comportaria la seva divisió.

Un dels grups dels musulmans actius en aquells temps eren els kharigites (els dissidents), petit grup que no acceptava l’arbitratge. La seva total oposició als acords els portà a assassinar a Alí ibn Abi-Tàlib a Kufa el mateix any de l’acord, 661, i el mateix dia intentaren matar també amb el nou califa Muàwiya ibn Abi-Sufyan i el responsable de l’arbitratge. Els musulmans alides, nomenats així per ser els partidaris d’Alí ibn Abi-Tàlib, atorgaren el seu lideratge a Hassan, fill d’Alí, el qual rebutjà a assumir a enfrontar-se al califa. Davant d’aquesta circumstància confiaren la direcció política i religiosa del grup a Husein, un altre fill d’Alí. A la mort del primer califa Omeia, Muàwiya ibn Abi-Sufyan, l’any 680, tot i que havia nomenat successor seu al seu fill Yazid i proclamat nou califa a Damasc, Husein, que en aquells moments estava a La Meca, s’oposà a aquesta decisió perquè, com que encara no s’havia decidit entre els musulmans que el califat fos hereditari, considerava que ell, com a net de Mahoma, havia de ser el nou califa. Davant la negativa dels omeies de cedir el poder s’inicia una nova guerra civil, la segona fitna. El pretendent Husein fou derrotat i assassinat a la batalla de Karbala (Iraq) l’any 680.

La batalla de Karbala marcarà el principi del cisma entre els "partidaris o seguidors d'Alí", aquesta és l’etimologia de la paraula xiïtes, i aquells qui, més tard, s'anomenaran "sunnites", o "seguidors de la tradició” continguda en la Sunna. La mort violenta de Husein, considerada pels xiïtes un martiri, va esperonar al seus seguidors a combatre fins al final per un ideal de poder considerat just i respectuós amb els fonaments autèntics de l'islam. L’assassinat ha esdevingut una fita fonamental del xiisme, que ho commemora cada any amb processons de penitents, convertint-se en símbol de la lluita contra la injustícia tant en el que afecta a la interpretació de l’Islam com per la usurpació del poder política dels musulmans per part dels sunnites. Aquest confrontació, iniciada l’any 680, ha perdurat fins els nostres dies i proporciona les raons als promotors del califat de l’Estat Islàmic per seguir la seva guerra contra els xiïtes per considerar-los uns infidels a la religió vertadera de l’Islam.