La situació actual a Iraq i Síria mostra el fracàs
de les decisions polítiques preses pels Estats Units, Anglaterra i altres
potències occidentals, juntament amb Aràbia Saudita, Turquia, Kuwait, Qatar i
els Emirats Àrabs Units per articular una sortida política a la continua
inestabilitat de l’Orient Mig. Sadam Hussein, a Irak, i Bashar al-Assad ara i
abans el seu pare Hafez, havien fracassat en construir un nacionalisme iraquià
i sirià capaç de vèncer les tensions tribals i religioses dels seus països. La
intervenció militar del 2003 a Irak i la del 2011 a Síria han estat la causa
que ha afavorit l’aparició del que avui es coneix com a califat de l’Estat
Islàmic.
Cap
d’aquestes intervencions militars serví per resoldre els problemes existents i
més aviat enredà la situació prou complexa d’aquella zona. El derrocament de
Sadam Hussein a l’Irak l’any 2003 comportà una gran purga de militars de tota mena
de graduació de l’exèrcit iraquià. Alguns càlculs parlen de 400.000 persones que
quedaren fora de la milícia, sense ofici ni dret a cobrar pensions. La majoria
de damnificats per aquesta depuració eren militars de religió musulmana sunnita
i entre aquests hi havia importants càrrecs dels serveis d’informació militar
iraquians.
Mentre
es produïa aquesta gran purga, els destacats polítics de religió xiïta passaven
a controlar el poder del nou estat post Sadam Hussein patrocinat per les
potencies aliades encapçalades pels Estats units. L’ocupació total del poder
per part dels xiïtes irrità profundament a la població sunnita, especialment
concentrada en determinats territoris de l’Irak. Els sunnites damnificats, intentaren
en un primer moment el reformisme de l’oposició política moderada al nou regim
polític instal·lat a Bagdad, però progressivament prengueren consciència que la
única resposta viable era la confrontació militar amb el govern de Nouri
al-Maliki. Ràpidament l’oposició política iraquiana s’anà estructurant en
diferents grups armats que practicaven accions terroristes inspirades pel model
d’Al Qaeda. Els grups jihadistes actuaven
per tot Irak i estaven integrat, en bona part, per musulmans sunnites iraquians
i musulmans d’altres parts del món que havien anat a combatre la ingerència
dels Estats Units. A partir de l’any 2003 Al Qaeda d’Irak esdevingué la fracció
jihadista més important de tots els grups terroristes que lluitaven contra el
règim d’Irak.
Una
part important dels militars expulsats de l’exèrcit iraquià per la seva
depuració s’integraren en els grups que havien optat per la lluita armada
contra el govern. La situació de tensió entre la comunitat sunnita i xiïta per
el control del poder de l’estat es reforça per un discurs religiós que
alimentava aquesta conflicte. Durant aquells anys a Irak, el salafisme s’havia
convertit, gràcies les importants contribucions econòmiques i de predicadors d’Aràbia
Saudita, en la principal corrent religiosa dels musulmans sunnites iraquians.
El salafisme sunnita iraquià, totalment identificat amb el wahhabisme d’Aràbia
Saudita, es legitimà encara més, ara a partir de fonaments religiosos, l’odi
dels sunnites als xiïtes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada