La bona política abomina l’agressivitat

No comparteixo la idea de que l’agressivitat i l’acritud, fins i tot l’acidesa verbal, siguin bons recursos per l’estratègia política. Sempre he entès la política democràtica com la possibilitat de fonamentar  la convivència sobre la base de la resolució dels problemes comuns a partir del consens i els acords. Per això, la meva comprensió de la política es fonamenta en la bona educació i l’amabilitat, no en la grolleria o el bram. Fins i tot, en els moments de màxim duresa en les desavinences hi ha unes formes que no es poden perdre. El desacord entre alternatives o visions del món no comporta necessariament mala educció o insults.

Les campanyes electorals  s’han de jutjar a partir de la comprensió d’aquests principis elementals de la bona política. És cert que en els períodes electorals s’incrementa la confrontació o polarització de les visions polítiques diferents, però aquesta circumstància no pot fomentar les agressions entre les diferents propostes electorals. Confiar en aquesta estratègia impossibilitat l’acord per resoldre els problemes comuns i representa una aposta per l’enfrontament permanent. La meva experiència en política m’ha ajudat a comprendre que la visió maniqueista és perversa. L’acció política no és comprensible com expressió de la lluita de classes o de la violència social, com pretenen alguns nous polítics. La política, i les mateixes contradiccions socials, estan plenes de matisos i zones ambigües que cal assumir i gestionar.

Confiar en els rèdits electorals que pugui donar una estratègia de campanya basada en l’agressivitat, l’insult o l’odi embruta la política i desvirtua el seu sentit de civilitat. És més, situa sota sospita els seus promotors. Admetre la bondat d’aquesta estratègia de confrontació electoral fa sospitar que els seus valedors poden aplicar-la com estratègia de govern en el cas d’accedir al poder. ¿Per què no, si ho consideren permissiu? No m’agrada el que diu l’Ada Colau o algunes persones afins, els nou comunistes o comunitaristes socials del moment. Tant ella com els seus seguidors fomenten aquesta visió corrompuda de la política, contrari als principis de regeneració que ells mateixos diuen aspirar. La seva dialèctica de confrontació dura és impròpia de les actuals dinàmiques socials i no ajuda a fomentar la humanització de la societat enfront als odis i violències que la malmeten ,i que la bona política ha de vèncer.