Europa
porta anys cercant la seva identitat més enllà de la realitat dels seus estats
nacionals. La globalització, ara, i abans els processos de descolonització, han
situat a primer pla les antigues contradiccions que comporta el procés de
construcció de la unitat política del continent. Els intents en aquest sentit
no han estat mai reeixits del tot. L'interès d'accentuar i situar en primer pla
els interessos econòmics ha devaluat la necessitat de la unitat política. La
segona mitat del segle XX i tot el que va del XXI Europa ha estat l'espai de
confrontació de dues visions del que hauria de ser l'Europa del futur. Dues
visions contraposades i, ara per ara, la victòria s'ha decantat sens cap dubte
pels partidaris de potenciar la visió d'Europa només com un mercat unificat
sota el dictat de les polítiques econòmiques d'alguns estats.
La
il·lusió que podia tenir el projecte europeu, entès com ha possibilitat d’esdevenir
una gran realitat política integradora de les diversitats de les diferents
nacions europees s'ha esvaït bastant. La crisi econòmica ha aguditzat aquesta
sensació de deriva del projecte europeu. Per respondre a aquest desafiament de la
crisi els estats hegemònics en el context europeu han primat les respostes
orientades a enfortir l'economia financera com expressió d'una particular visió
del capitalisme. Aquest propòsit ha provocat greus crisis en alguns països
comunitaris i ha entorpit la construcció de la unitat política europea. Ha malmès
la definició de la identitat política comuna. La sortida a la crisi ha
significat l'enfortiment dels principis del lliure mercat al marge de tot
control polític. És més, la política europea ha quedat supeditada a com es
resolien els problemes de l’incontrolat capitalisme financer. És així com els
europeus hem perdut una nova oportunitat per donar un pas en la construcció
d'un projecte d'Europa comú i políticament sòlid.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada