He
llegit en el magnífic llibre de Jaume Cabré Les
incerteses que necessita del silenci per escriure. Parla d’un silenci volgut
i triat. A mi em passa el mateix. Cada cop em costa més travar un text ple de
sorolls exteriors que penetren en el meu interior i em distreuen. Sempre he patit
pel soroll. Puc suportar-lo quan esdevé una remor imperceptible que m’acompanya
i trio el que vull escoltar, però no sempre és així. Els sorolls acostumen a
ser inoportuns. Arriben sense avisar i tenen la capacitat d’exasperar més la laboriosa
feina de filar les paraules en el text. Sento el soroll i l’amplifico més del
que voldria fins a distreure’m totalment. Sóc un amant del silenci i de les
parlar en veu baixa. Quasi un xiuxiueig.
Tinc
la sensació, cada cop més estesa, de no poder dominar els sorolls. A més,
percebo que omplen cada cop més els meus espais i cap d’ells els he cridat
perquè m’acompanyin. Van i venen, com les onades del mar. Quan sembla que els
he vençut, inoportunament es colen per el lloc menys inversemblant. La gent,
cada cop crida més per relacionar-se. Les televisions van soltes de volum
perquè estic envoltat de persones que sordegen. Ara, per cort, l’únic soroll
que sento són uns amables grills que omplen de polifonia sonora la llarga tarda
d’estiu. Per sort, durant un minuts, el soroll ambiental també a sestejat per
deixar-me escriure sobre el silenci.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada