La
notòria diversitat religiosa actual de la societat espanyola és un fet
relativament modern en la història del nostre país. El nostre país ve d’un
passat, la dictadura franquista, que negà la democràcia. El règim instaurat per
la Guerra Civil anul·la tot pluralisme polític, social i religiós perquè el seu
ideari polític proposava unificar els espanyols en un projecte imposat per les
armes. Des d’aquesta perspectiva, el pluralisme religiós hauria trencat la
unitat patrocinada durament per la dictadura franquista, a més de pervertir el substrat
ideològic propiciats per l’Església catòlica. La majoria de bisbes catòlics d’aquella
època havien elaborat una bona justificació del cop d’estat militar a partir de
la defensa de la fe unitària i identitària d’Espanya. La fe catòlica, única i
vertadera, era la salvaguarda de la Nova Espanya que el franquisme volia
construir.
Paradoxalment,
la qüestió del pluralisme religiós provocà fortes tensions dins del règim franquista.
Mentre els sectors falangistes i tradicionalistes defensaven la visió tancada i
integrista de la fe lligada a la comprensió de l’Església catòlica com a
societat perfecta, els sectors democratacristians proposaven una tímida
apertura del règim per vèncer l’aïllament internacional. Aquestes dues visions s’enfrontaren
en moltes ocasions i, en més d’una ocasió el motiu fou la tolerància religiosa
i el respecte al pluralisme religiós. Als any 50, les tensions foren evidents
en les negociacions del nou concordat que havia de substituir el de 1851 i al final
de la dècada dels 60 el conflicte sobre la Llei llibertat religiosa tornà a
evidenciar aquests conflictes. El cert és que el franquisme, que havia trobat
en l’Església catòlica un bon aliat per implantar el seu sistema polític, ara
començava a patir crisis internes per la mateixa evolució del catolicisme
espanyol, especialment per tot un sector d’eclesiàstics que estaven aplicant
els acords del Concili Vaticà II.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada