Els socialistes i els morts de Suruç

He quedat estupefacte per un missatge que he rebut dels socialistes de Barcelona, signa pel seu primer secretari, convocant-me a anar a protestar, davant el consulta de Turquia, per la mort en atemptat d’Estat Islàmic d’una trentena de joves, la majoria militants socialistes. El missatge justificava la concentració per manifestar la “repulsa davant l’atemptat atroç perpetrat a la ciutat de Suruç i que ha acabat amb la vida de més de 30 persones,  la majoria joves socialistes de Turquia”. Entenc la ràbia i indignació que poden sentir els socialistes barcelonins davant d’aquestes morts, i comprenc que vulguin manifestar la seva solidaritat en forma de protesta, però em sorprèn aquesta expressió restringida de la solidaritat.

La folia de l’Estat Islàmic porta mesos assassinant selectivament a cristians, iazidites i xiïtes a Síria i Iraq, a Egipte o qualsevol territori sota el seu domini. La fi del Ramadà estigué plena d’atemptats cruels contra els xiïtes. La més cruel fou l’atemptat en cotxe bomba a la localitat iraquiana de Jan Bani Saad on moriren més de cent xiïtes que estaven en el mercat comprant productes per celebrar la fi del Ramadà. On han estat les protestes dels socialistes barcelonins per aquestes morts i tantes altres morts anteriors moltes de les quals els motius era la fe dels morts? No puc sentir-me còmode ni participar en aquesta manera sectària d’entendre la solidaritat. Aquesta no distingeix ni famílies, ni religions, ni afiliacions, ni pàtries, ni res que la converteixi amb un ús interessat de dolor davant la tragèdia aliena.

Les morts continuades de l’Estat Islàmic formen part de les informacions dels telenotícies i sembla que les societats occidentals només reaccionen quan els morts són propers d’alguna manera a elles. Quant els mort són, d’alguna manera, dels nostres. Això fou evident davant dels atemptats de París i després els turistes de Tunísia, quan aquests generaren forces protestes i moviments de solidaritat. Però aquestes societats estan desmemoriades, quietes i passives davant les continuades morts de cristians, iazidites i xiïtes que diàriament són aniquilats a Síria, Iraq, Egipte, Líbia o en qualsevol altre territori del Magreb sota el domini del terrorisme boig de l’Estat Islàmic. Per aquests morts, la solidaritat no existeix i el record són uns pocs segons els butlletins del telenotícies o unes breus línies en els diaris.