Tragèdia grega

La resposta grega a les exigències de les autoritats comunitàries mereix un elogi i una reflexió. Elogi de la dignitat. Amb el seu gest, els grecs ens han donat a la resta d’europeus de tenir seny i orgull. No en va aquest poble fou el creador d’un gènere teatral conegut com la tragèdia grega. En part l’argument d’un tragèdia consistia en la representació de la caiguda d’un personatge important. Aquest fet era representat, seguint uns canons i pautes molt concretes. La resposta grega a les seves dificultats per fer front el pagament del seu deute, i la forma com han respost al repte de la Unió Europea, ha convertit la tragèdia grega en una tragèdia europea.

En el fons, el que la crisi grega ha posat en evidència les limitacions i contradiccions del projecte europeu. És evident que una moneda única i un banc central han d’acompanyar-se per polítiques fiscals i econòmiques compartides. Situació que ara no es dóna per les visions centrípetes dels diferents països de la unió. Aquest desgavell crea disharmonia de polítiques i asimetries que esdevenen greuges per alguns països. En tota la crisi grega la raó econòmica ha pesat més que la raó política. Confirmant novament la supeditació de la política a l’economia, una de les raons dels problemes actuals. La debilitat de la raó política ha deixat camp per córrer als poders econòmics i les institucions internacionals que defensen els seus interessos. Aquestes institucions, ara tan severes amb els grecs, han estat incapaces, reiteradament de preveure les bones solucions per sortir de la crisi que elles mateixes havien tolerat, quan no coadjuvat, en part.

Hi ha una altra política possible a l’esclavitud del deute. Però, la sortida real no és només econòmica, sinó també política però això la tragèdia europea és constatar la manca d’una autoritat europea democràticament decidida per tos els europeus. La classe política dominant en les institucions comunitàries estan força afeblides, especialment l’actual president de la Comissió Europea, persona que no té massa confiança pel seu passat polític enfront del govern del seu país. Pot ser ara, en aquest moment que els grecs han convertit la seva tragèdia en una tragèdia de tots, la sensates tornarà a presidir les negociacions comunitàries amb Grècia i haurà una voluntat compartida de trobar una solució satisfactòria per totes les parts. Més enllà de les primeres manifestacions d’intransigència d’alguns ministres d’economia europeus hi ha signes que van en aquest sentit. És temps pels grans acords per evitar el patiment dels grecs i assumir, tots plegats, que en el passat hi ha coses que no s’han fet prou bé i que cal corregir, tant a Grècia com a Europa, alguns d’aquests errors. Ara, és el moment de la política i no de la tragèdia.