L’ombra del 27S és allargada

El no de la CUP a la investidura d’Artur Mas com a president de la Generalitat, per més previsible que fos, no ha deixat de ser una galleda d’aigua freda a l’esperança de molts catalans. Després de perdre el temps inútilment durant tres mesos, la lògica interna de la CUP no ha fet possible cap acord amb JxSí en relació al candidat que aquests havien proposat a la presidència de la Generalitat. Els cupaires han enredat a bona part dels seus votants, a una part de la seva militància i a molts catalans que en haviem convençut de la seva sinceritat quan repetien insistentment “abans del qui, cal acordar el què i el com”. Quan ha arribat el moment de la veritat, el que s’ha debatut ha estat exclusivament el qui, no s’ha entrat a valorar si el què i el com proposat per JxSí permetien tenir una consideració diferent que permetés revisar la reiterada negativa a Mas. Res. La CUP han estat un trilers de la política catalana.

Mas era l’objectiu a abatre. En això han coincidit els anti-sistema de la CUP amb tots els contraris al procés independentista català, especialment els que estan al poder a Madrid. Artur Mas era l’obstacle a batre, fos com fos. Fe de Déu que s’hi han esmerçat. Per això els cupaires han posat en marxa la seva peculiar comprensió de la política que, permeteu-me afirmar, ha anul·lat el que es fonamenta la comprensió tradicional de la política catalana: el pacte. Una part de la CUP està instal·lada en la seva postura metodològica de negar-ho tot, oposar-se a qualsevol acord i vindicar una comprensió de la política basada en l’assemblea. Democràcia directa i visió segmentada de la política.  Són de l’escola de l’extrema esquerra tradicional, del segles passats que s’animen quan sota la idea de que quan més flagrants siguin les contradiccions més aviat vindrà la revolució messiànica. Aquella que mai arriba i que només l’entenen ells. Aquesta és la lògica que s’ha imposat davant d’un altre sector de la CUP més proper a l’entesa o al pacte. Els cupaires hauran de resoldre aquesta contradicció. Hauran d’administrar millor la seva coherència política i la seva relació amb les institucions.

Però l’atzucac d’aquests moment no és del tot imputable a la CUP. Per part de JxSí hi hagut una lectura equivocada dels resultats del 27S. L’optimisme sobre el 48% de vots favorables a la independència, o el 39,59% de JxSí, ha estat voluntarista i edificada sobre una realitat inexistent, imaginada però negada pels resultats. Des d’aquesta comprensió errada del moment polític es dissenyà una estratègia que situava a la CUP com els principals socis d’un acord polític. Només així s’entén l’absurd document aprovat en el Parlament entre la CUP i JuntsxSí que era un enorme despropòsit. A partir d’aquesta comprensió ideal d’una realitat s’han anat prenent decisions que tancaven les possibilitats de trobar altres camins a fi d’ampliar la base social de l’independentisme. A la llum dels resultats del 27S s’urgia una reflexió que no s’ha fet i, a partir d’ella construir una nova estratègia. Les preses s’han imposat a la tossudesa dels resultats electorals i novament s’ha actuat com si les “coses fossin d’una manera” que la realitat negava. I així ens ha anat.