Les bodes de Canà

L’evangelista Joan comença el relat de l’Evangeli amb l’assistència de Jesús a una festa: una casament Canà de Galilea (Jn 2,1-12). Si el lloc escollit, la Galilea ja és de per si tot un missatge, la circumstància també. Tampoc passa desapercebut el fet que Jesús deuria estar per la festa, perquè en un primer moment no sembla estar atent al problema de que la festa no hi havia vi. Pel que sembla, segons el que dirà el cap de servei, el convidats s’havien acabat les provisions de vi. Davant d’aquest situació la mare de Jesús li demana la seva intervenció.

El miracle de Jesús, el primer dins del relat Joan, és un sí mateix el missatge perquè servei per manifestar “la seva glòria, i el seus deixebles cregueren en ell”. El miracle és el signe que ajuda a despertar l’interès pel personatge. Signe, per altra part, ben sorprenent, convertir uns dipòsits d’aigua amb vi del bo. Ben segur que les persones que estaven en el boda quedaren impressionats pel que havien vist i començaren a interessar-se per aquell convidat que compartia amb ells la festa.

L’aparent irracionalitat del miracle és el converteix en signe de que Jesús és un personatge diferent dels predicadors de salvació que, ben segur, deurien existir en aquella època. Per altra part, la conversió de l’aigua en vi del bo, és també un fet paradoxal. El cap de servei del casament exclama que “tothom serveis primer els millors vins i, quan els convidats ja han begut molt, els vins ordinaris”. La novetat del signe de Jesús és que ara, amb ell, arriba el que és millor. A partir d’aquest gest, l’evangelista comença a narrar el contingut d’aquest gest en forma de nous missatges, gestos i signes que són font de vida. El millor que està per venir, ara ja és present.