Convivència en la veritat, en la justícia, en l'amor, en la llibertat

La societat catalana dels darrers anys s’ha anat crispant per l’existència d’uns conflictes no resols i que, lamentablement, algunes formacions polítiques, en lloc d’intentar apaivagar les tensions es dediquen a crear més tensions buscant-ne el rèdit polític. Aquesta situació afecta la convivència fins a crear, en determinats ambients, malestar. La resolució política del conflicte català necessita tenir assegurar que la convivència social està asserenada i les persones tenim pau interior per afrontar el diàleg que ha de permetre avançar cap el pacte polític.

Mossén Joan Costa, reflexionat sobre aquesta problemàtica, va recordar-me els consells que el papa sant Joan XXIII va proposar, en la seva encíclica Pacem in terris, per fonamentar la convivència social. Val la pena recordar aquesta recomanació i reflexionar com la podem aplicar en el debat polític per tal de preservar la convivència cívica. Aquestes recomanacions són: “La convivència entre els homes és, doncs, ordenada, fecunda i pròpia de la seva dignitat, si es fonamenta en la veritat, segons l'admonició de l'apòstol sant Pau: Abandoneu la mentida, digueu cadascun la veritat al vostre proïsme, que som membres els uns dels altres . Això demana que els drets recíprocs i els deures corresponents siguin reconeguts. És, a més, una convivència que es realitza segons justícia o en el respecte efectiu d'aquells drets i en el compliment lleial dels deures respectius; que és vivificada i integrada per un amor tal, que fa sentir com a pròpies les necessitats i les exigències d'altri, fa els altres participants en els propis béns i procura de fer sempre més vívida la comunió en el món dels valors espirituals; i és realitzada en la llibertat d'una manera adient a la dignitat d'éssers portats per la seva mateixa naturalesa racional a assumir la responsabilitat del propi obrar” (Pacem in Terris, punt 35 edició Vaticana).

En Joan Costa afegí que aquests marc de referència s’ha de complementar amb la idea de que l'estructura pròpia de l'ésser humà es configura mitjançant la llibertat oblativa o la lliure donació de si. Idea que el papa sant Joan Pau II expressà en el seu discurs a l’ONU de 1995 “l'ànima de la civilització de l'amor és la cultura de la llibertat; la llibertat dels individus i de les nacions, viscuda en una solidaritat i responsabilitat oblatives”. Per això el bé comú, com diu la Doctrina Social de l’Església, es fonamenta en les condicions d'exercici de les llibertats naturals que són indispensables per al desenvolupament de la vocació humana. Aquesta té una dimensió personal i una altra comunitària; per això els drets de les persones i els drets de les famílies i dels pobles només poden ser exercits i fornits en un context de llibertat oblativa, de llibertat que sorgeix de la donació generosa vers l’altra.