Pàtria

El diari ARA ha resumit dos articles Joan Maragall al Diario de Barcelona (19/28-IV-1897), a propòsit d’una obra del periodista, assagista i polític galleguista Salvador Golpe. Les paraules del gran poeta català són ben vives avui i ajuden a entendre un dels problemes no resolts que divideixen i enfronten als diversos pobles d’Espanya. Pel seu interès he fet un resum del text i l’he traduït al català.

Definir la pàtria és parlar de l'inefable - diu amb perfecte sentiment de l'assumpte l'apreciable autor gallec -. L'Estat – afegeix - no és la pàtria. L'Estat és un organisme polític, accidental, transitori, modificable en el transcurs del temps, i pot estar format per gents d'una sola nació o de part d'ella, o per un conjunt de diversos països, nacions i races. La pàtria, en canvi, és una entitat natural, inamovible, inalterable, el concepte forma l'home en el seu esperit, i no es troba a mercè de vicissituds ni trastorns. Tanca en si una solidaritat que no es pacta, que, naturalment s'estableix, que no es consigna en codis ni tractats, i per a la seva execució no es necessiten més ministres ni més jutges que l'amor i la consciència. Si la Pàtria fos l'Estat podria succeir que un home tingués avui una pàtria i demà una altra, segons fos la bandera del vencedor: el francès d'ahir seria l'alemany d'avui; l'espanyol d'avui seria el yankee de demà.

En l'atmosfera del centre polític d'Espanya hi ha una cosa que, als que es deixen penetrar per ella, els inhabilita per sentir aquestes coses, encara que la seva intel·ligència les comprengui i la seva voluntat vulgui orientar-se cap a elles. [...] A Espanya, l'únic que hi ha viu a punt a regionalisme és el nacionalisme d'algunes de les províncies que, per haver format part d'antics estats independents, o per portar en el seu fons un llevat diferencial de raça, o per la seva posició geogràfica i caràcters i relacions que se'n deriven, o per totes aquestes coses alhora, se senten amb esperit diferent del que anima a l'Estat polític espanyol, i es creuen amb aptituds per governar-se per el propi, més en harmonia amb el moviment social modern. I per a aquestes províncies nacionalistes és summament difícil i delicat formular un programa regionalista concret; i sobre difícil i delicat, potser inútil. ¿Pretendran assimilar el seu esperit al del centre polític, exercint en aquest una certa hegemonia? L'assimilació ens sembla monstruosa i l'hegemonia molt problemàtica, donades les aptituds polítiques d'uns i altres dins del sistema polític imperant. ¿Demanaran independències o autonomies particulars? Al crit de ¡sus! ¡Als separatistes! els faran fora sobre la gran massa del poble espanyol. Es acontentaran amb un programa d'àmplia descentralització? No ho aconseguiran l'esperit polític central per les raons que abans hem indicat; a més de que això entenem que no n'hi hauria prou a les necessitats del desenvolupament del seu geni nacional .

El recopilador dels articles de Joan Maragall, Josep Maria Casasús, adverteix que la interjecció ¡sus! del text maragallià, d’ús freqüent a l’època, sobretot a Galícia, equival al crit brutal ¡a por ellos! que tant mal fa.