Un petit virus d’origen
desconegut ens està omplint de dolor i desconcert. Estem trasbalsats. Vivim uns
moments tràgics, de sofriment insuportable. L’aflicció brolla davant dels
milers de morts, molts morts en total soledat; davant dels malalts anònims que
no saben si tindran els recursos sanitaris per pal·liar el seu estat de salut; davant
dels professionals de la sanitat que s’infecten dia darrera dia perquè no tenen
els recursos per protegir-se de la infecció; davant dels nens i nenes que no entenen
del tot el que està passant; davant dels adults que no entenen el perquè de
tanta desgràcia; davant dels empresaris, emprenedors i autònoms que veuen com
s’ensorren els seus negocis; davant dels llogaters que no saben com pagar el
seu pis a finals de mes. Hi ha massa angoixa continguda. Tots estem atrapats
pel mal del Covid-19. Ningú s’escapa d’aquesta pesta que s’esmuny damunt la
nostra societat.
El costos d’aquesta pandèmia
espanten. Hi ha una cost emocional, que anirà a més a mesura que passin els
dies. El dolor crea saó en l’ànima. Hi ha un cost econòmic immens, que espanta
i angoixa a molta gent perquè no tenen clar com reconstruir la seva esperança.
La malaltia s’emporta vides i, a més de dolor, ens aboca a l’abisme de la por per
un futur ple d’ombres. El Covid-19 ens ha col·locat davant de les
contradiccions d’una societat cofoia alimentada per masses retòriques èpiques.
Un virus incontrolat ha estat suficient per desestabilitzar el sistema de
benestar i ens ha desvetllat les febleses del nostre sistema econòmic, polític
i social. Els fonaments del sistema trontollen. La pandèmia ha tret les
vergonyes d’una classe política incapaç de llegir els signes dels temps i preveure
la magnitud de la tragèdia i prendre decisions oportunes a temps. Si això no
fos suficient, els estrategues de la comunicació política han militaritzat la
lluita contra el virus. ¿És un primer pas per militaritzar més la societat? Lamentablement,
el llenguatge de combat bèl·lic, de guerra i de trinxera, ha omplert l’espai
allí on els governants ens havien de transmetre esperança. Aquests governant
han dimitit del seu lideratge i ens deixat en mans de les arengues casernàries.
Seguim intranquils i preocupats. On volíem trobar esperança només sentim
apologies bèl·liques i uniformes de militars.
La crisi del coronavirus ha
mostrat les grans debilitats d’un sistema econòmic i d’una filosofia política
que ha esgotat tots els seus crèdits. Les polítiques d’austeritat extremes d’anys
enrere, junt amb polítiques de privatització del sistema sanitari públic han
dut al col·lapse de la sanitat púbica, i del sistema de benestar social, i la
incapacitat d’afrontar, en condicions, una gran crisi. Han estat masses anys de
continua desinversió. Ara ho estem pagant tots a un preu altíssim. Només ens
sosté l’abnegació dels professionals del sistema sanitari. Sense la seva
dedicació absoluta, amb gran risc per la seva vida, la tragèdia seria molts més
gran. No es tracta de senyalar a ningú com a culpable d’un desastre inimaginable,
però quan els núvols de la desgràcia escampin, serà el moment de trobar els responsables del que està passant. Cal
assumir que han d’haver-hi uns responsables de l’estat dels centres geriàtrics;
de haver pres les mesures preventives en el moment oportú, encara recordo com
alguns responsables sanitaris deien que el virus ens afectaria poc; de no tenir
una política de compres sanitàries previsora al veure que estava passant en
altres països. El cofoisme practicat per alguns responsables polítics no
serveix per resoldre les crisis emergents. Cal identificar aquells responsables
polítics que han estat més sensibles a
les demandes del IBEX que a la salut de les persones. Aquests responsables
hauran de rendir comptes.
La magnitud de la crisi ha posat
de manifest la necessitat d’una governança global. El model d’Estat tradicional
no pot afrontar les crisis globals. Cal superar la mesquinesa dels estats-nació
que es resisteixen a la solidaritat amb els que més ho necessiten. Un petit
virus descontrolat ha qüestionat l’efectivitat de la Unió Europea sinó la seva
immediata viabiitat. La por de cada un dels seus socis està frenant la
solidaritat econòmica i ha bloquejat el facilitar recursos on la pandèmia fa
estralls. La lògica tradicional del mercat ha imperat sobre altre consideració.
Alguns dirigents polítics mundials han prioritzat, des del primer moment,
l’economia en lloc la salut dels seus ciutadans.
No sé si després del que estem
vivim hi haurà un profund canvi social i econòmic a escala mundial. És
imprevisible que passarà després de vèncer aquesta pandèmia. Ja ho veurem. M’agradaria
que l’empatia amb el sofriment de tanta genet ens ajudés a transformar el món.
És un desig que necessita ser expressat i articulat en forma de proposta de
canvi personal e institucional. Hem de contribuir a fer néixer un temps per l’esperança
transformant aquesta capacitat de resistència de la gent al flagell de la
pandèmia en força de canvi social i de transformació interior. El silenci dels
carrers d’aquests dies ens pot ajudar a descobrir el silenci interior que remou
consciències. Hi ha llavors d’esperança en la societat. Aquests dies els professionals
de la sanitat en la seva lluita a cara descoberta, en més d’un cas això no és
cap metàfora, per combatre el Covid-19, donen mostres continuades d’aquesta
esperança. Hi ha esperança en els voluntaris entregats a mil causes per ajudar
als més febles davant la pandèmia. Aquesta gent, quan cada dia a les vuit del
vespre aplaudeixen als sanitaris, també està reconeixent el valor del civisme
que salva vides. Ens aplaudim també per tenir esperança de que ens en
sortirem. Així ho volem. Volem vèncer
aquest mal són sabent que, un cop desperts, ens tocarà aixecar de nou el país. També
ho farem.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada