En
Lluís s’ha mort en un lamentable accident a la muntanya de Montserrat. En Lluís
era una bellíssima persona, un bon company i un gran i prudent escalador. El
vaig conèixer més intensament en la meva etapa de President de la Comissió
Executiva del Patronat de la Muntanya de Montserrat. Durant aquells anys establiren unes grans complicitats en relació
a com fruir de la muntanya sense malmetre-la. Ell fou l’artífex de l’acord de
regulació de l’escalada considerat per moltes persones com a modèlic. La seva paciència permeté trobar els
punts d’acord entre els escaladors, la Federació d’Entitats Excursionistes, el
Patronat i altres departaments de la Generalitat. Calia arribar a un consens
perquè s’havia arribat a una situació tensa que abocava a conflicte
irreductible. En Lluís feu possible aquest l’acord.
Durant
aquest anys havíem fet algunes excursions de control de les vies equipades. Al
començament manteníem criteris diferents. Però el temps ens ajudà a trobar
també el consens sobre què fer. Tot i que la iniciativa d’equipar les canals no
hagués sortit dels gestors del parc natural estàvem d’acord que els
excursionistes havien de trobar seguretat en els seus itineraris. Al final, pujàrem
vàries canals per comprovar l’estat dels equipaments i reequipar aquelles
instal·lacions que calien preservar. Gràcies a la paciència d’en Lluís Baciero
les canals del massís de Montserrat són més segures. Però el sentit de
responsabilitat li exigia preocupar-se també per la seguretat dels
excursionistes amants de canals difícils i les vies ferrades montserratines.
Treballava amb meticulositat i alta professionalitat, cuidava tots els detalls.
Era concís i precís, per això m’ha sobtat el seu accident reequipant una via
d’escalada. La seva mort es produí en indret que en Lluís havia insistit en
preservar per evitar la proliferació descontrolada de llocs on al massís de
Montserrat s’aprèn a escalar.
Al
Lluís la mort el visità inesperadament en la muntanya que estimava i fent allò
que el deleitava. Però això no és cap consol, perquè voldríem tenir en Lluís
viu entre nosaltres. Amb el seu somriure a mig camí entre el respecte i a l’alegria.
En Lluís tenia un somriure a mig fer apuntant a la melancolia que solia acompanyar
amb un constant posar-se i treure’s les ulleres; gest que li permetia captar l’atenció.
La seva mirada li donava un aire de savi de l’escalada, que ho era.
Lamentablement en Lluís ja no està aquí, ens ha deixat per sempre i el seu
record perviu entre les agulles, roques i parets de Montserrat. Allí sempre hi
trobarem la petita figura d’en Lluís Baciero que ens acompanyarà perquè no ens
extraviem.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada