L’excursió

Fa poc vaig anar d’excursió amb tres persones més el passat diumenge a Montserrat. L’excursió, una mica entremaliada pels sifons que calia vèncer i les grimpades que calia fer, quasi de tercer grau, em serví per reflexionar sobre diversos aspectes. És una reflexió feta després, perquè quan camino no penso. No sé fer-ho. Miro i gaudeixo de l’entorn. Escolto el bosc i miro el paisatge, oloro la terra i toco les roques. Procuro activar els sentits.

Al tornar a casa vaig pensar que aquesta excursió fou un caminar en el qual es posà a primer pla l’amistat.  Érem quatre persones, tres amb diferents graus i intensitat d’amistat i una totalment nova al grup. Tots sabérem  acollir i integrar al nouvingut. Qui més qui menys es preocupà perquè aquest es trobés acollit i les dificultats del camí, algunes importants, no fossin impediments en el seu progrés. La flexibilitat i solidaritat foren uns altres elements a destacar. L’itinerari previst era un molt concret però, per atenció i deferència al nouvingut, especialment al seu cansament superior a la resta, es feu un canvi de plans. Calia assumir l’esgotament de l’altre com a propi i trobar l’itinerari més ràpid per arribar al punt de partença, i així ho férem. El camí de la vida, hauria de ser així; tenir cura els uns dels altres procurant el seu bé i no l’interès personal.

L’altre aspecte a destacar fou la companyonia. Un cop superats alguns obstacles i arribats al refugi un té verd compartit serví per reposar forces i gaudir del paisatge. Un senzill té, pres al peu del refugi d’Agulles fou la gran recompensa a l’esforç. Al inici de l’excursió ja ens havíem aturat al refugi per compartir una conversa tranquil·la amb en Harry, el guarda del refugi. La conversa reposada i pausada d’aquell instant ajudà a descobrir les sensibilitat i la passió que en Harry té per Montserrat. Ara que se’n va, la muntanya de Montserrat perd part del seu coneixement, ens emportàrem en el cor la seva afirmació de que mai es podrà separar d’aquesta muntanya.

Durant l’excursió els meus companys de ruta no paraven d’exclamar la seva d’admiració per la bellesa que s’obria davant dels seus ulls. Això forma també part de l’excursió: la contemplació, fruir en èxtasi de la bellesa. Aquesta seria una nova consideració. Un altre aspecte té a veure amb mi mateix. Vaig aprendre també que la meva passió per aquesta muntanya no m’ha de captivar en excés i he de ser més realista alhora de planificar i explicar els itineraris per trobar còmplices en les meves rutes. Tinc tendència a magnificar les belleses i minimitzar les dificultats. Per això, si algú no està acostumat del tot a caminar, tinc el perill d’enredar-lo a una aventura que pot esgotar. Demano disculpes a les persones que puguin haver caigut en aquest parany. Espero que el mal moment pugui quedar compensat, encara que sigui de forma parcial, quan al final de tot esforç sempre sorgeix un esclat majestuós de sensacions complaents que es poden sintetitzar, per exemple, en una simple tassa de té verd veient tota la regió de les Agulles.