Josep Maria Torras Homet

Avui és un dia trist, en el cas que puguin haver-hi dies més tristos dels que estem vivint. Aquest dimecres 6 de maig de 2020 s’ha mort l’escalador Josep Maria Torras Homet. Un artista de l’escalada montserratina. Han estat 94 anys de vida intensa i feliç. En Josep Barberà, una altra llegenda montserratina, el definí com “un dels homes que més ha recorregut les roques montserratines”. Com han dit alguns dels grans escaladors vius, Armand Ballart, “s’ha mort un dels gran” o en Manuel Punsola “ens ha deixat un mestre, un amic per a molts i una icona irrepetible del nostre Alpinisme”. En Josep Maria, amb el seu amic Joan Nubiola, formaren la cordada mítica montserratina Torras-Nubiola, autora de moltes primeres ascensions dels cims més emblemàtics de Montserrat. Com molt bé ha escrit en Manuel Punsola “ni un mot mes, tan sols les estrofes, l'elegia del poeta, per en Josep Maria Torras i Homet”. Només un record viu. La seva mort no ha tingut cap menció en les notícies del dia. Això sí, han informat de la mort d’un cantant americà força desconegut pel gran públic. Tanta ignorància comunicativa resulta preocupant i dol.

Vaig conèixer en Josep Maria en una trobada del grup Cavall Bernat i anàrem coincidint alguns cops després en noves trobades o en actes relacionats amb l’alpinisme. Després d’un temps de no tenir-hi relació vaig parlar amb en Josep Maria varis vegades arran d’una nota que estava preparant sobre el Timbaler del Bruc i el Timbal on ell, juntament amb el seu gran amic Joan Nubiola, tenien una singular via oberta l’any 1951 que complementa l’enginyosa via de la xemeneia dels germans Estorach i Navarro feta l’any 1949. A partir de la primera trucada parlàrem en diverses ocasions perquè era un pou d’informació inesgotable. La darrera trucada fou el 6 de març per agrair-li uns fulls que m’havia enviat i concertar una trobada. Guardo el sobre, mida quartilla escrit amb màquina d’escriure antiga i de forma pulcre, com un tresor. Li havia demanat diversos aclariments sobre algunes ascensions i em va respondre generosament. La informació sobre les primeres agulles ocupa vàries pàgines. Lamentablement, pocs dies després la pandèmia ens confinà, ell a Castellar del Vallès i jo a Barcelona, i tots els plans s’anaren en orris.

En Josep Maria tenia anècdotes incommensurables. Pot ser la mes curiosa, que ell explicava amb tota la vehemència del món, fou l’ascensió en solitari a l’agulla Lluís Estasen d’Ecos el 4 de maig de 1952. A l’arribar el cim, tot content per haver fet el que pensava que era la primera ascensió a aquest agulla, trobà el pedró del cim una tarja de visita de Lluís Estasen amb la data del 6 de març de 1927. Per això, decidí  batejar aquesta agulla, fins aquells moments sense nom, com agulla Lluís Estasen. També comentava tot rient l’anècdota prou coneguda que ni ell ni en Nubiola mai compraven el bitllet de tren que els duia a Montserrat, i corrien els vagons amunt i avall per escapolir-se del revisor i això els servia d'escalfament abans d’escalar.

La irreparable mort se’ns ha endut un gran home, ple de vida i de lleialtat. Segur que en aquest moment de la seva partença els cims coronats de Montserrat cantaran la seva desaparició i les rialles de Joan Nubiola, allà on es trobi, acolliran el seu esperit que perdurarà per sempre en la memòria dels seus amics. I en aquest lloc imaginari on record és inesgotable retrobarà els seus vells companys de cordada: l’Ignasi Capeta i en Joan Nubiola. Tots tres, astuts creadors de les mítiques ascensions de les CNT, tornaran a encimbellar-se per cada una de les agulles del país del més enllà i des dels cims de cadascuna d’elles reviuran els records de les seves cordades.