Ramadà

De nou, el catalans musulmans celebren una de les festivitats més emblemàtiques de la seva fe: el Ramadà. Com cada any, davant aquest esdeveniment, alguns mitjans de comunicació es queden en els aspectes mes superficials d’aquesta festivitat religiosa banalitzant-la fins a dur-la a la consideració d’anècdota. Sembla  que els aspectes més rellevants del Ramadà són el dejuni i l’abstinència de les pràctiques sexuals. A més, aquest any s’hi ha afegit l’absurda polèmica sobre una mesquita que ningú vol fer a la ciutat de Barcelona però que alguns comentaristes l’han magnificat incomprensiblement. A no ser que tinguin altres interessos no confessables. Em sap greu tot això, perquè la els musulmans viuen pregonament el Ramadà i, els que tenen una certa distància a la fe, aquesta festivitat té un component cultural que ajuda a definir les identitats personals.

La societat catalana ha de conèixer a fons el valor d’experiència espiritual que té el Ramadà pels musulmans, només així la convivència entre els catalans es construirà sobre la base del respecte i de els creences d’una part de la població. El Ramadà és el novè mes del calendari musulmà. La celebració religiosa associada aquest més és un dels cinc pilars de l'Islam. Durant tota la seva durada, els musulmans (excepte els malalts, les dones embarassades o que alleten, els nens petits, els vells o qualsevol altra persona a qui aquest dejuni estricte podria perjudicar la salut, i aquells que estiguin de viatge, tot i que aquests hauran de fer-lo en un altre moment) no ingereixen o introdueixen res al seu cos des de l'alba fins al crepuscle. També s’abstenen de fumar i de mantenir relacions sexuals durant les hores diürnes. Cada vespre, la ruptura del dejuni diari acostuma a tenir caràcter festiu, sent motiu de reunions familiars, de lectures compartides de l'Alcorà.

El Ramadà és un temps privilegiat en el qual les persones preguen i aprofundeixen la lectura de l’Alcorà. Es tracta de dedicar aquest temps per apropar-se al misteri de Alà. Els musulmans assumeixen el dejú i les altres privacions com un camí per situar-se en el lloc de les persones que pateixen i sofreixen. Aquesta solidaritat, és en primera lloc una experiència interior i, després, una pràctica activa a través de l’amoïna amb els més necessitats. La fi del dejuni diari (Id al-fitr) és el moment de retrobament familiar que, a més de renovar el compromís amb Alà a través d’una pregaria, serveix per aportar calidesa humana a aquest moment i enfortir el sentit de comunitat. La pràctica religiosa associada a la celebració del Ramadà acosta els musulmans a les experiències religioses d’altres religioses. Totes elles evidencien com les persones descobreixen en el seu interior la necessitat d’un transcendent que els apropa la realitat humana i situa l’amor compassiu, expressat com a caritat, en el centre de l’experiència vital. Bon inici del Ramadà pels catalans musulmans.