Reivindicació del passat

Vivim en un món accelerat. Els esdeveniments van tan ràpids que el present és fugisser. Tot sembla  abocat al futur que arriba a una velocitat vertiginosa, però quan ja ha arribat s’esvaeix, no per ser un passat recordat sinó un tènue record abocat a l’oblit. El present està atrapat per la immediatesa. Les noves tecnologies han permès estar unitats en la xarxa comunicativa que exigeix respostes ràpides sense masses matisos. Tot s’accelera per les possibilitats de contestar missatges de correus al mateix moment que arriben o participar de la difusió de comentaris a través de les xarxes socials. La hiperconnexió anul·la la possibilitat de viure pausadament el present perquè estem massa atrapats per atendre el darrers missatge o avís de qualsevol aparell mòbil. Les comunicacions van allà on van es persones.

Aquesta pressió per la immediatesa ens impedeix d’adonar-nos que la història i la petita vida personal és un trànsit entre el present i un passat que ens ha permès arribar on som i un futur que es construeix, en bona mesura per les decisions presses en els temps anteriors, sempre passats pel futur que s’imposa. La reivindicació del carpe diem, sempre necessària per evitar quedar-nos atrapats per un futur que encara no és, el momento mori,  no ha de fer-nos perdre la perspectiva que existeix un temps pretèrit teixit de molts camins d’humanitat que han conreat el present que es margina. El carpe diem pot trobar raó en l’expressió evangèlica de no preocupar-se pel demà, que aquesta ja vindrà amb els seus problemes “no us preocupeu, doncs, pel demà, que el demà ja s'ocuparà d'ell mateix. Cada dia en té prou amb els seus maldecaps” (Mt 6,34). Però la tirania del present no ens ha de fer oblidar que és el passat no és un referent aïllat del present, sinó que forma part del mateix present. El present no té sentit sense han passat que l’ha fet possible i l’explica.