La
crisi de l’Estat del Benestar és més profunda que una simple fallida o desajust
de les institucions socials sorgides a la fi de la II Guerra Mundial. Més aviat
el col·lapse institucional són els efectes visibles d’una problema més profund,
a l’ensems esdevé origen de nous problemes que incideixen en les persones.
Davant l’enfonsament dels serveis bàsics oferts per l’Estat del Benestar les
persones es senten insegures. Si abans es vivia confiadament amb percebre uns
serveis públics bàsics de qualitat en l’àmbit sanitari, educatiu, social,
cultural, habitatge i ocupació, ara no és així. La universalitat i qualitat en
la prestació dels serveis públics són molt més vulnerables a les crisis
econòmiques.
A l’anterior
inseguretat cal sumar-li la incertesa davant dels canvis continus i ràpids d’un
món global profundament agitat. Immers en aquesta situació l’individu modern té
por fins ara desconeguda. La por no és bona consellera, sobretot si aquest
individu es esquívol als referents morals i espirituals que en altres èpoques
aportaven tranquil·litat interior i solidesa existencial. L’absència de
referents contribueix a l’aïllament dels individus i la pèrdua de molts dels
vincles que cohesionaven de la societat. L’individu modern assumeix aquesta
nova situació admetent la seva desorientació i la necessitat de defensar-se del
que li és estrany. El proïsme queda diluït en la desconfiança i la pèrdua de l’alteritat.
En aquesta nova realitat hi ha poc espai per la misericòrdia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada