No ens mereixem alguns polítics

Vaig seguir per televisió amb molts interès la compareixença del matrimoni Pujol Ferrusola i el seu fill davant la comissió parlamentària. Al final, quan 3/24 decidí finalitzar de sobte la retransmissió abans de que acabés Jordi Pujol Ferrusola la vaig acabar seguint per ràdio. Tinc un sentiment que transita entre el fàstic i la vergonya per l’espectacle del Parlament de Catalunya. Les comissions parlamentàries han de servir per esbrinar les responsabilitats polítiques dels òrgans polítics en exercici de la seva funció, no per passar comptes o tenir minuts de glòria televisa. Escoltant algunes intervencions dels parlamentaris semblava que els seus interessos anaven per una altre direcció totalment equivocada.

Semblava que importava més l’accessori, el que era superficial, que el fons del problema. Els diputats estaven més interessats en les anècdotes personals que en dirimir les possibles connexions polítiques que podrien explicar l’origen de  la fortuna d’aquestes persones. Però no, les preguntes eren frívoles i moltes d’elles sense fonaments. Tot eren insinuacions, notícies de diaris, suposicions i converses efímeres. Quina vergonya. En aquest sentit, feu fortuna l’expressió de Jordi Pujol “diuen, diuen, diuen; això no és seriós”. Al veure la comissió parlamentària pensava que estava davant d’un “reality show” o un capítol més d’un programa escombraria com Sálvame. La vida parlamentaria no pot ser això. Necessitem polítics ben preparats i conscients de quin és el seu paper i un reglament del Parlament que eviti situacions com les d’ahir. Per això, davant d’aquesta lamentable situació entenc que hi hagin persones que, a partir d’un cert interès i sensibilització política, ahir nit estiguessin tristes i enfurismades contra alguns diputats del Parlament de Catalunya.