21 nous màrtirs coptes

Horror, indignació, impotència, ràbia, estupefacció, revolta, solidaritat, silenci, pregària aquests i molts altres són els sentiments i comportaments que m’ha causat el degollament de 21 cristians coptes al Líban en mans del grup Ansar Al-Xaria, sucursal de l’anomenat Estat Islàmic a Líbia. Indescriptibles les imatges televisives; amb un tràveling perfecte mostraven la crueltat de l’assassinat d’unes persones només pel fet de ser cristians. De nou, els coptes són subjectes de martiri en mans de fanàtics islamistes. Durant molt anys a Egipte, els coptes han estat assassinats i les seves esglésies cremades per turbes d’islamistes fanàtics. Tot i ser uns 10 milions a Egipte, els cristians coptes són una minoria fortament perseguida i humiliada pels extremistes islàmics.

M’ha sorprès el poc ressò que alguns mitjans generalistes han dedicat a aquests assassinats. Agafant un diari que vol ser preeminent a casa nostra sorprèn que dediqui, en l’edició escrita d’avui, i en la digital, una breu referència a aquest fet. En l’edició escrita hi ha quasi quatre pàgines on es comenten diversos aspectes dels assassinats a Dinamarca el darrer cap de setmana i dues generoses pàgines, amb un titular sorprenent, a comentar que els panots de la Diagonal de Barcelona no permeten a les barcelonines dur sabates amb taló d’agulla. Aquesta abundància mediàtica contrasta amb la brevetat de la notícia dels assassinats del 21 coptes. La notícia pròpiament ocupa un quart de pàgina i té sis paràgrafs dels quals només un parla de la mort dels coptes i els altres cinc es comenta l’actitud d’Itàlia davant Líbia. De nou, hi ha morts que mereixen moltes més atenció i esdeveniments de la vida quotidiana que generen més sensibilitat social segons aquest diari. Lamentable i vergonyós. Per sort, gràcies a la dignitat d’algunes persones a les xarxes socials ha proliferat ràpidament la frase Je suis copte. Efectivament, en aquests morts, com en qualsevol mort en mans dels fanàtics islamistes, tots morim una mica.