Donar una oportunitat a la unitat

Sembla que els catalans estem condicionats per un patró que escriu la història de Catalunya: si anem units, aconseguim grans objectius; però sovint els grans objectius estimulen la desunió. Ara ens trobem en una situació on la dicotomia unitat o separació torna a pressionar-nos. Reconec que la conferència del president Mas Benvinguts al futur situava a dues entitats cíviques, Ommnium i l’Assamblea Nacional de Catalunya en una posició difícil. Aquestes magnífiques entitats de la societat civil han de definir-se en relació a l’estratègia a seguir davant les eleccions plebiscitàries del 27S entre opcions contraposades. En un primer moment, diversos dirigents polítics, i alguns dels comentaristes que els envolten, sempre amatents de criticar el que fa l’Artur Mas, s’han escandalitzat per considerar fora de temps aquesta crida a la unitat de les forces independentistes. Els seus arguments es resumeixen en la idea: ja no és el moment, és un tema tancat. L’experiència política m’ha ensenyat que les qüestions mai estan del tot tancades. Sempre hi ha un moment i uns arguments per revisar decisions anteriors. La política exigeix obertura de mires, flexibilitat i adaptació a les transformacions de la realitat.

Ara és un moment propici per revisar decisions preses a remolc d’uns interessos de país que semblen haver-se torçat. Cal fer-ho per enfortir la confiança electoral amb les forces independentistes. La desunió en la presumible oferta electoral, justificada per altres raons de càlcul més particulars, ha estimulat la cohesió d’un front electoral que vol que el 27S no sigui un plebiscit per la independència de Catalunya, sinó unes eleccions per treure el president Mas de l’escena política i canviar la majoria de govern. Al crit de “si se puede” arenguen als catalans a fer un front polític alternatiu el 27S per treure del poder als gestors de les polítiques d’austeritat dels darrers anys. Intencionadament, els promotors d’aquesta iniciativa, treuen del debat polític l’estreta relació que hi ha entre la independència, expressada com a major capacitat financera, i les noves polítiques socials més justes contra la desigualtat. Les forces independentistes no han de menystenir la capacitat d’atracció que el front polític alternatiu, presentat com d’unitat popular, pugui exercir en votants tradicionals de la dreta no independentista, conservadora i d’ordre repartida avui entre UDC, PP i Ciutadans. Aquest votants, en èpoques de volatilitat electoral, poden transferir, encara que sigui només un cop, la seva fidelitat al nou centre esquerra populista que pretén articular Podemos.

Davant d’aquest escenari complex, ERC, la principal força política reticent a la unitat electoral, hauria de revisar la seva postura i repensar si la seva obstinació per no fer una llista unitària pot malmetre seriosament el procés sobiranista. ERC hauria de recapacitar i entendre en la invitació a la unitat del president Mas una oportunitat per refer la cohesió dels sobiranistes i un motiu per aportar nova il·lusió per moure voluntats per guanyar el plebiscit del 27S. Oriol Junqueres es preguntava encertadament l’altra dia ¿com construir la majoria per un país si ens excloem els uns als altres?. La resposta és ben fàcil: refent la unitat de totes les forces que estan per la independència. La majoria ha de sortir de la unitat, no de la dispersió. No hi ha un altre camí. Els catalans hem estat un poble pactista, doncs bé, demostrem que som capaços de recosir l’estrip de la desunió. L’actual desunió de les forces independentistes ens debilitat i ens fa fràgils davant dels que volen que el 27S sigui una reedició de confrontació dretes-esquerres. Si el 27S esdevé un escenari on s’imposa la confrontació social i no la defensa de la sobirania política dels catalans haurem perdut una gran oportunitat de poder fer un país nou al servei de la seva gent.