He
vist la notícia que el proper dissabte, en la presa de possessió de l’alcaldessa
de Barcelona, es vol ampliar la representació institucional de les tradicions
religioses en aquest acte. A més del cardenal arquebisbe de Barcelona, es vol convidar
a un rabí i un imam. El gest és positiu, perquè significa un reconeixement
públic de la diversitat religiosa de la ciutat. No obstant, més enllà de la
bona voluntat dels organitzadors de la cerimònia, la notícia evidencia l’oblit d’altres
tradicions religioses força presents a la ciutat: protestants, ortodoxes, sikhs,
budistes, entre altres. També ells formen part de la diversitat religiosa de la
ciutat. La bona decisió queda matisada per aquesta omissió, segons les fonts de
la notícia.
El
perfil de les persones convidades manifesta un cert desconeixement del que són
les religions. És normal que alhora de convidar un representant institucional
de l’Església catòlica la decisió sigui convidar-ne la seva màxima autoritat
catòlica de la ciutat: el cardenal arquebisbe, però en el cas de les altres
confessions no té sentit convidar els ministres de cultes com a representants de
les confessions. En el cas d’algunes de les confessions minoritàries convidades
cadascuna atorga la seva representació a altres persones. Tant els jueus com
els musulmans la representació religiosa l’ostenten els presidents de les
comunitats religioses, i si estan associades els presidents d’aquests
federacions, però mai els seus ministres de cultes siguin rabins o imams.
Un
altre cas de cultura religiosa contradictòria és la manifestada per la dirigent
dels populars catalans en una recent entrevista a Catalunya Religió. Per una
banda, es mostra crítica amb la decisió de celebrar un funeral catòlic per les víctimes
de la tragèdia dels Alps, mentre per altra s’oposa frontalment al
independentisme polític a partir de bandejar el principis catòlics. La seva
línia argumental de base és que els catòlics ens hem d’estimar els uns als
altres i això és contradictori amb les propostes del nacionalisme excloent que,
dut a l’extrem, significa “una església
catalana diferenciada” a la qual també s’hi oposa. El seu amor inclusiu no
esmenta, en cap moment, el dret a decidir com a dret reconegut a les persones i
als pobles tal com s’expressa en la Doctrina Social de l’Església.
Els arguments de l’estimació inclusiva de la dirigent popular no s’estenen a altres aspectes de la
pràctica política i social, com per exemple, l’acolliment a altres religions.
En aquest sentit es taxativa al manifestar que el seu model sobre les religions
no és basa en “la multiculturalitat de
religions” perquè “la majoria de persones estan arrelades a la
religió catòlica. Sobre l’Islam: “hi
ha suficients mesquites a Catalunya” i per això “no s’ha de fer una mesquita a Barcelona, i molt menys a la Monumental”.
Segons aquesta dirigent popular, no es poden barrejar política i religió, de
tal manera que “l’Església catòlica no ha
d’entrar en qüestions polítiques, ni ha de fer interferències polítiques”
curiosa apreciació de la realitat política d’un país en el qual, quan a l’Església
catòlica no li agradaven o convenien algunes decisions del govern Zapatero
ràpidament sortia al carrer en unes manifestacions on es barrejaven bisbes i
dirigents populars.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada