La independència és cosa de tots

Deia Maurici Serrahima en el magnífic llibre Mentrestant, lúcid repàs de la història propera dels catalans, que uns dels nostres grans problemes alhora de fer política es no saber tenir visió, veure les coses en conjunt i tenir un pensament llunyà, i som força maldestres alhora d’aplegar-nos per anar junts per fer política, la gran política. Amb agudesa fina Serrahima afirmà que “poques terres hi ha al món on hi hagi tanta gent que sigui president d’una cosa o altra. I això sempre és una dificultat per poder aconseguir un president per a tots”. Aquestes lúcides paraules em serveixen per comentar l’afirmació de la recent proclamada candidata del Procés Constituent a la presidència de la Generalitat, Teresa Forcadas: “la independència s’ha de fer sense CiU”.

Teresa Forcadas ha abandonat el messianisme present en el lideratge polític quan s’han d’aconseguir fites importants i sembla practicar el zelotisme polític. El psicoanalista britànic Bion establí que tot grup humà tenen uns patrons de comportament comuns dels quals els partits polítics no se n’escapen. Un d’aquest patrons apareixen quan un grup humà atorga el lideratge messiànic a una persona per tal que aporti seguretat i cohesió per tal d’orientar l’acció a l’assoliment de grans objectius futurs. Els procés cap a la independència estimula l’aparició d’aquest lideratge. És fàcil d’identificar-los en aquests moments. No pot ser d’altre manera, ja que el futur es mou entre la imprecisió, la incertesa i l’entusiasme que han de ser gestionats com a promesa messiànica per combatre el defalliment i generar il·lusió.

El que els postulats psicoanalítics de Bion no havien previst és l’aparició del zelotisme com a comportament polític disruptor. Els zelotes eren grups radicals presents a l'Israel a l’època de Jesús. S’ha especulat que algun dels seus deixebles podia provenir d’aquest moviment. El nom fa referència al zel religiós dels membres d’aquest grup. Un del seus objectius era assolir la independència de Judea de l'imperi romà. Imbuïts pel seu zel no dubtaven de l’ús de la violència per aconseguir les seves fites polítiques. Els zelotes foren la facció més radical del judaisme de la seva època i la seva actitud intransigent, i sectària, feu que el vocable zelota s’emprà per analogia en diversos idiomes com a sinònim d'intransigència o radicalisme militant. Aquesta és la sensació que he tingut al llegir la declaracions de Teresa Forcada. Les seves afirmacions, més les advertències fetes per Quim Arrufat de la CUP, advertint com s’està instal·lant l’odi en alguns sectors de les esquerres contra el president Mas. Arrufat afirmà que “explotar l’odi contra Mas és d'una alçada de mires molt curta" en referència a bona part de les proclames d’Iniciativa i, sobretot, a Podemos, que ja ha atiat l’odi contra Mas amb declaracions com les de Gemma Ubasart, o en actes amb Pablo Iglesias i Ada Colau a Nou Barris.

L’aparició del zelotisme política a Catalunya movent-se entre l’odi i l’exclussió no ajuden a l’èxit del procés sobiranista. El camí cap a la independència requereix la màxima unitat i acord possible. Tota distracció que ens aparti d’aquest camí és una reedició de les tràgiques desunions dels catalans. El dia 27S bàsicament els catalans hem d’afirmar la nostre sobirania i fer un plebiscit a favor de la independència que volem per Catalunya. Pretendre situar el 27S sota la mirada devastadora dels enfrontaments dretes esqueres és un nou error que pot cometre part de l’esquerra catalana. Aquesta esquerra de crides excloents i delitosa de reeditar els odis burgesos-proletaris hauria de llegir i meditar amb atenció les reflexions de Maurici Serrahima i descobrir que la gran feblesa dels catalans és la desunió; molts cops motivada per l’obstinada reiteració de l’esquerra revolucionària catalana de proposar objectius inapropiats. Aquesta esquerra, que sembla tornar a proposar la revolució social pendent,  hauria d’adonar-se que l’èxit del 27S estarà en el recompte que al final tothom farà dels vots que hagin obtingut els grups que proposaven la independència de Catalunya. Altres consideracions són avui música celestial. El 27S no es cap esglaó de la transmutació social desitjada, sinó l’inici de la restitució de la sobirania dels catalans i de les llibertats polítiques de Catalunya. Perdre’s en altres disquisicions, com semblen que proposen aquestes esquerres alternatives de pas canviat, és de nou un greu error.