Embolic sobre el salafisme

La societat genera molt de soroll entorn a l’Islam. Una part d’aquest prové del desconeixement general de la majoria ciutadans sobre aquesta religió i la preocupació que provoquen comportaments anòmals i aberrants com són el terrorisme d’Al Qaeda o de l’Estat Islàmic. Però, hi ha una part d’aquest soroll que està generat per comentaris o actituds poc curoses de persones que se’ls suposa ben informats perquè tenen capacitat d’influir a l’opinió pública. Alguns polítics empren conceptes relacionats amb l’Islam pel boc gros i amb una clara intencionalitat de treure’n rèdit polític.

La següent notícia és un exemple de la frivolitat d’alguns partits polítics alhora d’abordar aquestes qüestions. El Parlament de Catalunya desestimà en el seu darrer ple, en un ambient de polèmica, una moció presentada pel PPC sobre immigració. Els populars només reberen el suport de Ciutadans i no en tots els punts de la seva moció i el vot en contra de tota la resta de la cambra:  CiU, ERC, PSC, ICV-EUIA, la CUP i la diputada no adscrita Marina Geli. Un dels punts de la moció deia textualment “promoure davant els ajuntaments el tancament dels centres de culte il·legals relacionats amb el salafisme”. Aquest punt, en concret, va ser votat en contra per una majoria de 107 diputats: CiU, ERC, PSC, ICV-EUiA, Ciutadans, CUP i Marina Geli i només va rebre el vot a favor dels 17 vots del PPC.

La primera observació és perquè el PPC barreja religió amb immigració. Em dóna la impressió que els paràmetres interpretatius de la realitat social dels populars segueixen enrocats en una percepció allunyada del que té sentit socialment. La religió de les persones és una dimensió associada a la condició de ciutadans lliures i no a la seva procedència. Dit això, el PPC vol impressionar novament a l’opinió pública catalana ventant el perill el suposat perill que el salafisme comporta per la cohesió social i la democràcia del nostre país. El mantra del ministre de l’Interior d’Espanya va en aquesta línia. A Catalunya, segons el Ministeri de l’Interior, hi ha una cinquantena de mesquites que segueixen aquesta tendència rigorista de l’Islam. Dit així, i de forma reiterada, es genera temor i recança.

Com he descrit en anteriors comentaris, el salafisme no és un bloc homogeni. Entre el salafisme gihadista d’Estat Islàmic i les corrents salafistes espiritualistes hi ha un abisme. Tots reclamen el retorn als orígens de l’Islam, però entre ells es diferencien per l’estratègia a seguir i els mètodes emprats. Aquest abisme és molt evident entre els musulmans a Europa. Per això resulta alarmant voler fixar en l’imaginari col·lectiu el risc sense matís en relació al salafisme. Per altra part, ¿quins són els criteris fets servir pel Ministerio del Interior per precisar si un oratori és salafista?. Els dirigents de les comunitats musulmanes estan queixosos d’aquestes classificacions perquè alguns casos no és fàcil identificar la inspiració salafista d’una comunitat musulmana i, ni per casualitat, les comunitats que se’n diuen en cap moment s’alineen amb els postulats gihadistes, tot i que puguin mostrar actituds intransigents davant d’algunes costums socials. Les forces de seguretat, com els experts en terrorisme islamista, saben prou bé que avui el proselitisme a favor de la gihad no es dóna en els oratoris sinó en les xarxes socials.