La majoria de persones estan vinculades a un lloc
concret. Generalment és el lloc on una persona neix, tot i que les
circumstàncies de la vida, sempre més torçades del que hom vol, poden fer que
aquest referent geogràfic canviï. Els emigrants, per exemple, fugint del seu
lloc d’origen per raons econòmiques, o els refugiats que ho fan per raons
polítiques, han d’adaptar-se i adoptar com a propis altres paisatges. Cal reconèixer
que no sempre aquestes emigrants o refugiats acaben de sentir-se integrats en
els països d’acollida i sempre es veuen com a forasters permanents.
Hi ha altres persones, com és el meu cas, que voluntàriament
hem escollit adoptar com una pàtria circumstancial. Es tracta d’una pàtria
diferent a l’anomenada xica. Això és el que m’ha passat amb a partir de la meva
relació amb Vilanova de Meià, petit poblet meravellós de la Noguera. Els meus
vincles amb aquest indret s’han forjat al llarg de més de trenta anys. Amb tossuderia
m’he fet adoptar per Vilanova de Meià i la seva gent. Bé, alguns més que
altres, perquè també en cada lloc hi ha gent tancada als forasters. He integrat
tots els racons de Vilanova en la meva experiència vital de tal manera que, parafrasejant
a un salmista diria “que si m’oblidava de
tu, Vilanova, que s’enclasti la llengua al paladar”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada