diumenge, 2 de juliol del 2017

Origen del dret islàmic. I Les fonts

Un dels fets més destacat del període califal abbasí va ser la fixació i consolidació del dret islàmic. Era evident que el procés de consolidació de l'estat islàmic havia de resoldre la qüestió d'articular un sistema judicial. Al principi, els califes abbasís es van trobar, igual com havia passat durant el període omeia, que el dret no estava escrit i l'aplicació de la justícia estava en mans de la discrecionalitat de qui havia de impartir-la. Qualsevol jutge, cadí, feia justícia d'acord al seu personal interpretació de l'Alcorà i els hadices, al costat de les costums del lloc. Aquesta situació havia causada més d'una injustícia per la disparitat de criteris dels jutges segons en quina part de l'imperi islàmic es dictaven les sentències. La pluralitat d'interpretacions de la casuística associada als textos sagrats de l'islam exigia resoldre més d'hora que tard aquesta situació.


Per poder resoldre aquesta qüestió es va creure convenient codificar un conjunt de normes que havien de servir com a base per a l'administració de justícia. ¿Com es va crear el dret islàmic? En la definició d'aquest dret es van utilitzar unes fonts de referència i uns principis bàsics. Les fonts fonamentals foren l'Alcorà i la sunna o tradició construïda a partir dels hadits de Muhammad complementades amb interpretacions realitzades amb anterioritat, l'anomenat iyma o consens dels especialistes en la llei islàmica, i el qiyes que eren el resultat d'aplicar el mètode de l'analogia. Aquest mètode, útil per quan cal valorar una situació no prevista en l'Alcorà o en els hadits, busca l'analogia de qualsevol situació inèdita amb una altra que sí que està jutjada en la tradició musulmana.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada