Un dels fets més destacat del
període califal abbasí va ser la fixació i consolidació del dret islàmic. Era
evident que el procés de consolidació de l'estat islàmic havia de resoldre la
qüestió d'articular un sistema judicial. Al principi, els califes abbasís es
van trobar, igual com havia passat durant el període omeia, que el dret no
estava escrit i l'aplicació de la justícia estava en mans de la
discrecionalitat de qui havia de impartir-la. Qualsevol jutge, cadí, feia justícia d'acord al seu
personal interpretació de l'Alcorà i els hadices, al costat de les costums del
lloc. Aquesta situació havia causada més d'una injustícia per la disparitat de
criteris dels jutges segons en quina part de l'imperi islàmic es dictaven les
sentències. La pluralitat d'interpretacions de la casuística associada als
textos sagrats de l'islam exigia resoldre més d'hora que tard aquesta situació.
Per poder resoldre aquesta
qüestió es va creure convenient codificar un conjunt de normes que havien de
servir com a base per a l'administració de justícia. ¿Com es va crear el dret
islàmic? En la definició d'aquest dret es van utilitzar unes fonts de referència
i uns principis bàsics. Les fonts fonamentals foren l'Alcorà i la sunna o
tradició construïda a partir dels hadits de Muhammad complementades amb interpretacions
realitzades amb anterioritat, l'anomenat iyma
o consens dels especialistes en la llei islàmica, i el qiyes que eren el resultat d'aplicar el mètode de l'analogia.
Aquest mètode, útil per quan cal valorar una situació no prevista en l'Alcorà o
en els hadits, busca l'analogia de qualsevol situació inèdita amb una altra que
sí que està jutjada en la tradició musulmana.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada