Per
poder definir el dret islàmic d'aquella època els juristes hagueren de depurar
els hadits procurant eliminar el que semblava accessori o superflu. La
transmissió oral, primer, i les posteriors transcripcions dels fets i dites de
Muhammad havia donat peu a la incorporació de molts textos amb poca base de ser
esdeveniments reals atribuïbles a aquell. Un hadit consta d'un text o matn i del isnad, l’anomenada cadena de transmissió. Els depuradors dels hadits
crear un mètode especial de verificació dels textos basat en la constatació
d'una cadena de transmissió formada en testimonis contrastables i segurs.
La
ciència dels isnad, tal com es coneix
aquest mètode, busca el poder establir l'autenticitat dels hadits atribuïts a
Muhammad. També és comú usar el terme sanad
com a sinònim del terme isnad.
Aquesta ciència va afavorir l'aparició del alfaquí,
persona especialista en jurisprudència islàmica, els hadits i en les seves
cadenes de transmissió. Com la transmissió inicial va ser principalment oral,
la ciència del isnad analitza si els
transmissors consecutius identificats en un hadit són fiables: per exemple, cal
desconfiar de la cadena quan es té constància que mai es van veure personalment
o van viure en moments molt allunyats en el temps. És evident que en aquests
casos difícilment un podia ensenyar a l'altre el text del hadit, per tant la
cadena de transmissió no és fiable. Es va determinar que un isnad perfecte avala la validesa del
contingut textual d'un hadit. Com a resultat de l'aplicació d'aquest mètode es
van elaborar diverses compilacions de hadices, sent les de Muhammad Ibn Ismail
Al-Bukhari, erudit persa (810-870) i Muslim ibn al Hayyay (818-875) les més
conegudes i utilitzades. Totes elles escrites gairebé dos-cents anys després de
la mort de Muhammad.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada