Les oligarquies
polítiques en les cúpules dels partís i la seva rígida disciplina interna; la
desorientació sobre el paper dels partits en les societats complexes; i com ha
de ser la seva relació amb la diversitat d’instàncies dedicades a l’activisme
social i a les mobilitzacions per múltiples causes i interessos, són
circumstàncies que dificulten els grans debats polítics. L'absència de
circulació d'idees a l'interior dels partits permet que avui no hi hagi
heterodoxes polítics, sinó simplement dissidents. Quan la identitat d'una formació política es
manté sobre la base de la permanent negació del debat polític i l’enaltiment de
la política com a èpica de l’enfrontament, la política partidista per la seva ànima
i esdevé simple pragmatisme.
La raó política es perverteix en forma d’una nova
raó instrumental que no sap ben bé a quina causa serveix, perquè, al no haver-hi
debat polític, els partís perden la seva fisonomia, els seus ideals es desdibuixen
de tal manera que es perden les seves finalitats. Tot sembla possible, si
serveis per gestionar millor la realitat. Davant la por a
la dissidència i a l'heterodòxia els partits promocionen un perfil d’afiliats caracteritzat
per la seva callada submissió a les decisions preses per la cúpula dirigent i
que queda, en bona mesura satisfet, quan pot beneficiar-se pel repartiment
d'algunes parcel·les de poder. La condició de partits de càrrecs institucionals
afavoreix la submissió per por de perdre la posició com a càrrec institucional.
En el seu moment, Alfonso Guerra, ho digué amb tota claredat “el que se mueva no sale en la foto”. Lamentablement,
la majoria de partits polítics són com federacions de càrrecs electes i dels
seus assessors
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada