dimecres, 25 de juliol del 2018

Revisitar la política XIX. Heterodoxes i dissidents


Les oligarquies polítiques en les cúpules dels partís i la seva rígida disciplina interna; la desorientació sobre el paper dels partits en les societats complexes; i com ha de ser la seva relació amb la diversitat d’instàncies dedicades a l’activisme social i a les mobilitzacions per múltiples causes i interessos, són circumstàncies que dificulten els grans debats polítics. L'absència de circulació d'idees a l'interior dels partits permet que avui no hi hagi heterodoxes polítics, sinó simplement dissidents.  Quan la identitat d'una formació política es manté sobre la base de la permanent negació del debat polític i l’enaltiment de la política com a èpica de l’enfrontament, la política partidista per la seva ànima i esdevé simple pragmatisme. 

La raó política es perverteix en forma d’una nova raó instrumental que no sap ben bé a quina causa serveix, perquè, al no haver-hi debat polític, els partís perden la seva fisonomia, els seus ideals es desdibuixen de tal manera que es perden les seves finalitats. Tot sembla possible, si serveis per gestionar millor la realitat. Davant la por a la dissidència i a l'heterodòxia els partits promocionen un perfil d’afiliats caracteritzat per la seva callada submissió a les decisions preses per la cúpula dirigent i que queda, en bona mesura satisfet, quan pot beneficiar-se pel repartiment d'algunes parcel·les de poder. La condició de partits de càrrecs institucionals afavoreix la submissió per por de perdre la posició com a càrrec institucional. En el seu moment, Alfonso Guerra, ho digué amb tota claredat “el que se mueva no sale en la foto”. Lamentablement, la majoria de partits polítics són com federacions de càrrecs electes i dels seus assessors

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada