Una de les
característiques particulars del model de confrontació política és com la
majoria de formacions polítiques assumeixen les campanyes electorals. L'anàlisi
dels seus comportament demostra que la dura competència durant les campanyes
electorals molts partits facin promeses desorbitades. Fins el punt que, per tal
de veure que atrau més l’interès de l’electorat es dóna la tendència a elevar les
ofertes i a sobrecàrregar el sistema polític amb unes agendes futures sense
explicar els seus costos polítics i econòmics. Davant la necessitat de competir
al mercat polític apareix els partits anomenats catch all que expressen la idea de ser formacions polítiques que
“ho agafen tot” o el partit “on tothom hi té cabuda”. Guiats per l’afany de
recollir el màxim nombre de vots aquests partits abandonen els ideals. Per
molts partits els idearis polítics esdevenen incòmodes per guanyar les eleccions. Els partits polítics catch-all, sense ideals que els guiïn, arraconen
els seus referents ideològics i orienten la seva acció a les demandes del
mercat polític. Això condueix a homogeneïtzar els programes dels partits i a un
comportament polític on no són apreciables les diferències entre els partits de
govern i els de l’oposició.
Sense ideals i dirigits
per una lògica pragmàtica de captar quants més vots millors, els partits
diversifiquen la seva oferta. Els estrategues electorals diuen que les
eleccions es guanyen en el centre. Per això esmenten contínuament la necessitat
de no deixar la centralitat. Amb la lògica
de la diversificació de l’oferta electoral pretenen interessar a una multitud de
ciutadans amb reivindicacions i preocupacions molt diferents. Els partits amplien
il·limitadament les seves ofertes electorals davant la necessitat d'aconseguir l’àmplia
base electoral per guanyar les eleccions. Al ampliar tant les propostes electorals
s’incrementen les expectatives dels ciutadans les quals son motiu de frustració
en constatar que els partits, quan arriben al poder, són incapaços de complir
el promès: en uns casos perquè la realitat s'obstina a fer impossibles les
promeses; en uns altres perquè mai es pensaven realitzar-les; i en altres
perquè els partits en governar renuncien, per un millor coneixement de la
realitat, a desenvolupar les seves ofertes electorals. La progressiva pèrdua de
la importància dels elements ideològics en la constitució de les identitats
dels partits polítics fa que aquests cada vegada es decantin més cap a una
consideració tecnocràtica de la política, especialment esbiaixada cap a les
qüestions econòmiques en detriment d'altres qüestions.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada