Me ha pegao

L’anècdota és certa. Mentre pegaven al càmera de Tele Madrid en una concentració patrocinada per Ciutadans una senyora molt excitada anava cridant, acusant al periodista, me ha pegao. Les imatges eren ben eloqüents, el periodista no pegava a ningú, al contrari, vàries persones s’escarressaven en donar-li cops de puny. Pocs dies després, el flamant nou líder del PP parlava que a una senyora li havien trencat la cara a Barcelona i que els mossos d’esquadra tenien l’ordre d’identificar la senyora i no els agressors. Aquesta és la realitat de la Catalunya d’avui. A Catalunya, on no hi havia problemes de convivència entre els independentistes i els que no ho son, que Ciutadans, el més actius, i el PP a la seva manera barroera, han situat aquest tema com el punt principal de la seva agenda política. L’agitació de Ciutadans és provocar la tensió i l’enfrontament. La seva estratègia és simple, contra la llibertat d’expressió d’uns, hi oposen la raó de la força, de l’insult, de l’enfrontament i la provocació . No volen cap diàleg sinó fer tal soroll per tal de dir que a Catalunya hi ha violència, intolerància i que els unionistes estan perseguits pels independentistes.  

El govern del PSOE sembla que dóna crèdit al relat de Ciutadans. Les recents declaracions del President Sánchez demanant que els catalans dialoguem entre nosaltres, bàsicament per resoldre el problema de convivència, són bona mostra de com es percep interessadament la situació de Catalunya des de fora. El President Sánchez li interessa instal·lar-se en aquest discurs de la confrontació perquè així s’estalvia de fe política i li dóna més rèdits emparar-se en la retòrica de la convivència. És cert que a Catalunya cal seguir el diàleg entre els catalans. Des de fa temps els ciutadans de Catalunya parlem entre nosaltres sobre el futur polític del nostre país, tot i la política mesquina de Ciutadans. No forma part del caràcter català abandonar el diàleg i el pacte. Mai hi hem de renunciar, ni els independentistes hem de confrontar-nos violentament amb els qui no en són. Però ara, el diàleg que necessitem els catalans és amb els poders de l’estat que, de manera reiterada, s’han negat a dialogar. Un bon gest per creure’ns les intencions de la voluntat de diàleg polític del govern de Madrid fora que el Fiscal General de l’Estat facilités la fi de la presó preventiva dels polítics catalans empresonats i sol·licités el seu immediat alliberament. Llavors, el diàleg sortiria de l’àmbit de la mera retòrica i avançaria pels camins de l’enteniment.