Amb la mort d’en Josep Dalmau se’n va una part de la
biografia de moltes persones. Molts som els que hem tingut la sort i el goig de
conèixer i col·laborar amb alguna de los moltes causes que impulsà. En Josep
fou un activista en estat pur. Fa anys, quan et trobaves a mossèn Dalmau havies
de tenir la ploma preparada perquè segur que acabaves signant un manifest, una
carta de protesta o l’adhesió d’una campanya que d’entrada semblava impossible.
Perquè, moltes de les iniciatives que impulsava estaven plenes d’il·lusió i somnis
esperançats. Fou un defensor aferrissat de les accions pacifistes i no
violentes com ho demostrà al llarg de la seva vida. Amb el seu amic Lluis Maria
Xirinacs feren un vaga de fam a Santa Cecília de Montserrat per exigir la
derogació del Concordat entre l'Estat espanyol i la Santa Seu. Segur que
sabrien que no ho aconseguirien, però estaven convençuts que calia fer-ho.
En Josep Dalmau fou un cristià compromès tal com ho foren
molts capellans de la seva generació. Lluità per renovar l’Església i fer del
seguiment de la causa de Jesús el nord de la seva vida. Home d’idees profundes,
meditades en un país gris, però il·luminades
pel seu entusiasme. Sempre fou coherent amb les seves idees. No dubtà de
promoure amb als seus amics capellans
antifranquistes, Ricard Pedrals, mossèn Totosaus i Jordi Llinona, una marxa de protesta
per les tortures de l’estudiant comunista Joaquim Boix. Fou la coneguda
manifestació de capellans per la Via Laietana. Mai s’havien vist tantes sotanes
corrent perseguides per la policia franquista com aquell dia. Mossèn Dalmau
animà moltes i diverses iniciatives eclesials, polítiques i socials. Coincidirem
en el consell de redacció de la nova Correspondència
de Diàleg Eclesial amb l’Àlvar Maduell, Carles Flavià, Joaquim Cervera i altres
donant continuat a la revista endegada anys abans per Oleguer Bellavista. Foren
uns anys de molts projectes i activitats entusiasmades per aixecar el to de l’església
diocesana que cercava trobar-se a si mateixa. En totes elles, tard o d’hora,
apareixia mossèn Dalmau.
En els meus anys juvenils, temps de lectures formatives
intenses, alguns dels llibres de Josep Dalmau m’ajudaren a educar el meu esperit
inquiet. Recordo amb satisfacció intel·lectual la lectura dels llibres “Distensions cristianomarxistes”, “Agonia de l'autoritarisme catòlic” i el “Contrapunts al "Camí" de l'Opus Dei”.
Vaig col·laborar amb mossèn Dalmau en l’àmbit polític en el Grup de No Alineats
de l’Assemblea de Catalunya, conegut també com el grup de cristians independents,
impulsat per Agustí de Semir, Ricard Lobo, Jaume Rodri, entre altres, que, com
no podia ser d’altre manera, ens reuníem religiosament en uns locals de la
parròquia de sant Elies que, casualitats de la vida, havien estat les antigues
txeques de la FAI durant la Guerra Civil.
En Josep Dalmau posà el seu activisme
al servei de la recuperació de les llibertats de Catalunya i la construcció d’un
estat català. Fou un activista per la independència quan això era un cosa de
pocs i mantingué el seu compromís en una època on el catalanisme s’acomodava a
la disciplina tranquil·la del peix al cova. Encara dec tenir entaforat en algun
lloc de casa el carnet d’identitat de l’Estat català personalitzat que em dóna
en Josep. Foren també els anys de les comunitats de base, les cèl·lules de la
renovació eclesial d’aquell temps, en Josep Dalmau animava a cercar la plenitud
de la fe a través de la renovació de la gràcia i la fidelitat al servei del
poble català. Fou l’ànima de la Comissió de Serveis a les Comunitats de Bases. A
Gallifa, on tenia la seva parròquia de tota la vida, pogué crear el santuari
ecològic del castell de Gallifa amb la seva Mare de Déu de l’Ecologia. Gran
encert de Josep Dalmau d’impulsar aquesta devoció mariana. Fa quasi un any
coincidirem en una cerimònia singular on no m’esperava trobar-me’l. Fou un retrobament afectuós i un comiat. Amb
la mort d’en Josep Dalmau s’ha apagat un estel de gràcia en el meu firmament de
la vida. Que el cel sia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada