La prodigiosa sentència del
Tribunal Suprem sobre les hipoteques dóna per mol. La primer consideració a fer
és la crisi de credibilitat del propi tribunal i, ben mirat, escampa dubtes
sobre la solidesa del sistema judicial espanyol. L’actuació del Tribunal Suprem
en aquest assumpte transmet que ha estat sensible a les pressions de la banca per
revisar una sentència que els hi era desfavorable. El canvi de criteri, fent
bona la dita castellana de “donde dije digo, digo Diego” ha desconcertat i ha
indignat a mota gent. Aquest és la segona consideració. Al conèixer la
sentència ràpidament hi han sorgit propostes d’àmplies mobilitzacions de
protesta pel que la societat ha considerat una actuació esbiaixada de la
justícia espanyola. Quan els jutges toquen les peles el clam dels espanyols és unànime,
però quan aquesta mateixa justícia empresona a líders polítics i socials
catalans innocents el silenci és quasi total. Malament.
Finalment, la darrera
consideració, afecta al govern. Després d’escoltar per part dels governants que
cal acatar escrupolosament les sentències dels tribunals ara resulta que el
truc, per no desacatar, és canviar la llei. Per decret llei és crea una nova
normativa que deixa en paper mullat la sentència del tribunal. Perfecte. Si les
lleis es poden ajustar als gustos dels governants, cosa que no em sembla bé, l’excepcionalitat
adduïda per fer-ho podria aplicar-se també als presos preventius catalans. És
tan fàcil com deixar sense efectes les causes per les quals es poden decretar,
en determinades situacions, presons preventives. Així de fàcil. Però, a les
vigílies de les eleccions andaluses el govern del PSOE aplicarà allò tan
habitual en política: “quietos parados”.
Llàstima que tinguem memòria per recordar les coses.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada