La societat contemporània està
sotmesa a importants transformacions. Uns dels efectes d’aquest canvis són: el
referent religiós és minoritari; el referent polític està molt desprestigiat;
no interessa el referent social i la immensa majoria de persones estan
interessades només pel seu benestar personal. Hi ha un individualisme orientat
al plaer i es viuen valors suaus en moments socials forts. Diner, salut i
control-seguretat són els valors essencials per aconseguir el benestar
desitjat. La nova modernitat comporta una profunda transformació dels valors
referents. Ara tot es fragmenta i es reivindica el relativisme, la diversitat,
el relat petit, la particularitat, la dimensió local, la subjectivitat,
l’emoció, la festa, la deconstrucció, etc... La religió també es transforma. Es
passa d’una religió de l’esperit a una religió del cos: esglésies buides i
gimnasos plens. Les dades sociològiques d’Espanya evidencien que baixen el
nombre de persones que es consideren religioses i augmenten les que es diuen
atees i les no religioses. Ateisme i indiferència són més evidents. Al mateix
temps, a Europa hi ha un retorn al fenomen religiós cristià. Es considera que
hi ha hagut massa consideració amb l’Islam i, com a reacció, el cristianisme
apareix com a factor d’identitat i de diferenciació i separació dels altres. La
religió a Europa esdevé un factor de cohesió social i valoració del sentit de
pertinença al grup. A Europa les dades sociològiques demostren l’incompliment
del pronòstic il·lustrat de la desaparició de la religió.
És en aquest context on
l’Església catòlica s’interroga sobre la seva missió. A l’interior de
l’Església s’ha produït una inversió: el que era minoritari durant el concili
Vaticà II ara és majoritari i està en llocs eclesials estratègics. Es temen els
qüestionaments doctrinals o exegètics; s’estén una xarxa de sospites i
denúncies a dissidents; part de la cúria romana desestabilitza al propi papa.
Davant d’aquesta situació apareixen tres estratègies: obediència incondicional
a la jerarquia i a la seva teologia; la denúncia sistemàtica a aquesta
jerarquia i el que representa i fa; l’exili interior renunciant a qualsevol
voluntat de transformació de l’Església. ¿Què fer? Cal, seguint al beat Newman,
és primar el guiatge de la consciència. El Vaticà II a Dignitatis Humane nº 3
parla del sentit d’aquest seguiment de la consciència personal. Es així com els
cristians poden viure un cristianisme encarnat en una realitat social des de la
qual practicar la fraternitat universal. Hi ha una imbricació fe-cultura com a
resultat d’una decisió (emocional - intel·lectual) reflexiva. En paraules del
papa emèrit Benet XVI, “el subjecte està
determinat per les seves condicions històriques, personals, temporals i, per
tant, tradueix el gran impuls sobrenatural segon les seves possibilitats de
veure, imaginar, expressar”. Tot això fa pensar que el que cal és negar el
que s’ha fet, sinó d’entrar en una nova era en la qual la el cristianisme té
molt a dir.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada