Tot té el seu moment

Tinc la sensació de que tot va massa de pressa i vivim en la sobreabundància de molta informació. La societat no para d’inundar-nos en propostes de canvi, de modes que fugisseres i el soroll ho omple tot. No hi ha ni espais ni temps per madurar les coses. Si el savi Cohèlet visques avui entre nosaltres, no podria escriure aquells magnífics versos recollits en l’Antic Testament (Coh 3,1-9) on es diu, entre altres coses “Tot té el seu moment, sota el cel hi ha un temps, per a cada cosa”. Tot seguit Cohèlet llista els diferents temps que l’existència humana es pot trobar.

Cert, fora bo, que hi hagués un temps per cada cosa. Però no és així. Resulta que ara, els temps es superposen i no podem gaudir de cada dels diferents instants en que es pot dividir el temps de les experiències personals. Perquè cada instant es substituït per un de nou, que no té res a veure amb l’anterior. Tot va en velocitat de vertigen, de tal manera, que els individus anem perdent la capacitat de contemplació de les meravelles que contenen cada dels instants dels diferents temps de la nostra vida.

Demano poder-me aturar i, prescindint de les urgències, les imposicions o reclams per gaudir, com diu Cohèlet, del “temps de cercar i un temps de perdre”. I ha de ser així, perquè en la vida hi ha “un temps de callar i un temps de parlar” i com diu un altre savi de l’Antic Testament, Jesús de Sira, les persones necessitem “temps lliure per a adquirir la saviesa. Qui no té gaires ocupacions arribarà a ser savi” (Sir 38,24). Davant de tanta rapidesa i instantaneïtat, millor desaccelerar-nos i contemplar la bellesa de cada instant, quasi bé como si fos el darrer moment del nostre temps.