Catalunya, Espanya i les arrels del mal

He llegit una interessant reflexió política, Las raíces del mal, feta per Alfons Duran Pich, sociòleg i psicòleg, sobre el procés polític de Catalunya explicada a través del concepte del mal. Voldria retenir algunes idees exposades en aquest article perquè aporten claus per entendre alguns des fenòmens polítics dels darrers temps. Alfons Duran esmenta a John Kékes, professor emèrit de filosofia de la universitat de Albany, autor del llibre "The Roots of Evil", Les arrels del mal, (2007). Assaig ampli de les circumstàncies socials que al llarg de la història han afavorit l’aparició d’un fenomen que es pot descriure com un "mal endèmic, un mal extensible al gruix d'una població". Per John Kékes, "la maldat és el més seriós dels nostres problemes morals. Tota la crueltat del món, la cobdícia, els prejudicis i el fanatisme arruïnen la vida d'incomptables víctimes. L'atrocitat provoca atrocitat. S'alimenta un odi furiós cap a l'enemic real o imaginari, que rebel·la unes tendències salvatges i destructives en la naturalesa humana. Comprendre això qüestiona les nostres il·lusions optimistes sobre el pes de la raó i la moral en la millora de la vida humana. Rebutjar-les és d'importància vital, perquè són els obstacles per poder contrarestar l'amenaça del mal".

Segons Duran en les ciències socials hi ha un debat permanent per diferenciar entre la psicopatia i la sociopatia. Però sí que hi ha acord respecte al comportament associat a aquestes disfuncions: el psicòpata hi ha un major en el propi subjecte (per raons genètiques, hormonals o químiques) i en el sociòpata el protagonisme el té l'entorn. A partir d’aquesta distinció Alfons Duran afirma “que alguns personatges expressin de manera continuada un odi i un acarnissament maligne contra Catalunya i els catalans, podria ser classificat com a conducta psicopàtica. Però quan es detecta una extensió de la conducta a una pluralitat d'actors i institucions, el fenomen cobra un altre sentit. És quan la sociopatia es fa endèmica. En el contenciós català hi ha signes evidents de maldat”. Tot seguit esmenta situacions en les quals poden qualificar-se com exemples d’aquesta maldat. Fins el punt que la relació l’Estat i algunes institucions i persones amb Catalunya són un clar exemple de la hipòtesis d’Hanna Arendt sobre el significat de la banalització del mal: si et distàncies de la realitat i no fas cap esforç per comprendre-la, acabes normalitzant la maldat. La conclusió d’Alfons Duran és contundent: “el comportament de l'Estat espanyol, en la seva dimensió total (persones i institucions), sembla confirmar el pitjor dels dictàmens. Només la banalització del mal explica el que està passant”. Recomano la lectura d’aquest article consultable a http://www.alfdurancorner.com/