Ferran Sánchez Agustí

S’ha mort en Fernando, un gran amic. Un entranyable i irrepetible amic. Un amic dels de debò. La nostra amistat era sòlida. El nexe comú era Vilanova de Meià, aquest poble petit que algunes persones l’han engrandit amb la seva estimació. Ell, jo i en Ramon Maria Puig, havíem explorat tots els racons haguts i per haver-hi del Montsec de Meià. Han estat molts anys d’excursions i descobertes dels grans i petits indrets d’aquest massís. Sempre volia sortir d’hora, ben d’hora, per estalviar-nos les calorades d’estiu i, tot sigui dit, arribar d’hora per anar a fer una visita a cal Kubala per refrescar-se interiorment. Era tot un món. No parava de parlar i explicar-nos les històries, algunes del tot certes i altres farcides per la seva imaginació desbordant. Havíem escoltat de viva veu tots els seus llibres abans que es publiquessin. Quan semblava que ho teníem tot descobert, sempre acabàvem anant a la font de l’Estasia, a l’Obac. Allí, en Fernando sempre hi retornava, com sí la senzillesa bellesa de les ribes li aportés l’energia necessària per continuar.

En Fernando era d’ofici mestre. Un mestre savi i intel·ligent. El seu coneixement enciclopèdic l’havia dut a conrear amb encert la història local. Ell, com tants historiadors locals d’aquest país, no han fet masses estudis formals d’història, però el seu saber i dedicació han servit per mantenir viu el record de com s’han forjat els pobles i viles de Catalunya. Tenia una memòria prodigiosa adquirida per un treball tenaç i esforçat. Ningú li havia regalat tot el que sabia; tot era fruit d’un treball de recerca i d’estudi constant. No parava d’encetar temes de treball: carlins, maquis, la Guerra Civil, l’exili republicà, la història de Sallent,  i tot allò que permetés conèixer millor la història dels seus racons estimats, allí hi trobaves en Ferran, Fernando com li dèiem col·loquialment. Escrivia de ben matí, quan encara el sol treia el nas darrera el Cogulló en Fernando treballava a les golfes de can Taix. Allí tenia el seu santuari de creació històrica. Després, tenia tot el dia per endavant. Sinó sortíem d’excursió, circumstància que també passava, baixava a Artesa de Segre a comprar i aturar-se, a can Galceran, en dia l’oficina, a fer un traguet per refrescar-se interiorment. Mai faltava la seva visita al mercat del diumenge a Artesa de Segre gràcies això podia llegir els diaris dominicals. S’havia organitzat un cau en l’antic celler de can Taix i a l’estiu llegia els diaris, mentre deixava córrer generosament l’aigua per refrescar el lloc. Cap al migdia m’hi passava per recollir els diaris un cop els devorat.

Era persona de costums metòdiques i d’anar a dormir d’hora. Sopava sempre a la mateixa hora. Li molestava el soroll de la plaça que entrava pels balcons ben obertes  per combatre la color d’estiu. En Fernando formava part del paisatge de la plaça de Vilanova de Meià. A última hora de la tarda, era freqüent trobar-lo assegut al costat de l’Assumpció, la seva dona, petant la xerrada en el pedrís de davant de can Taix. Acostumava a dur un jersei de ratlles, ulleres caigudes damunt de la punta del nas, una branqueta de romaní, o el que fos, a la butxaca del jersei i, segons com, una barretet que tenia més anys que tots nosaltres junts. Tampoc falta la colònia que generosament s’havia tirat després de la dutxa de tarda. Allà es parlava de tot mentre es consumia el temps. Aquests darrers anys, quan en Fernando i l’Assumpció pujaven menys a Vilanova de Meià, la plaça restava silenciosa. Es notava a faltar la seva veu de tro i la seva costum d’establir conversa amb quasevol que passés al seu costat.

La seva inesgotable memòria em posava al dia de les històries familiars del poble. Com que mai he dut del tot bé identificar les persones, els seus noms i els noms de les cases d’on provenen, la seva ajuda sempre m’havia estat molt útil. En Fernando coneixia les històries de tots i les intrigues del sistema social vilanoví. Preguntava, escoltava i relacionava. Era un pou de saber popular que feia amena tota conversa. Trobaré a faltar aquestes converses. Trobaré a faltar la humanitat d’en Fernando, la seva gran humanitat. Era una persona socialment sensible i tenia el cor a les esquerres, li venia de família. El combat polític l’heretà del seu pare. Encara tinc present les tertúlies que fèiem el seu pare, ell i jo sobre la política del PSUC. Partit en el qual, tots tres havíem tingut relació personal.

En Fernando no s’ha mort pel Covid-19, però la pandèmia introdueix la terrible soledat del comiat. Ha mort tranquil i casualment. La seva mort ha estat inesperada, el seu generós cor no ha resistit els estralls d’una operació. Ens ha deixat submisos en el desconcert. Aquests morts no haurien d’existir. Els amics tenim dret al comiat, però quan la mort es sobtada ens quedem orfes de la darrera abraçada. En qualsevol cas, la mort ha estat tranquil·la per ell, però per la resta de gent la seva partida ha estat un sotrac fort. Serà enterrat acompanyat per una reduïdíssima representació de la família. Però en aquest moments, tots estarem en el cementiri de Vilanova de Meià, al redós del Montsec, acompanyant de tot cor a la seva dona, al seu fill i la seva germana. La família d’en Fernando és curta, però la família d’amics és gran, immensa, com el seu cor generós que, lamentablement, no ha resistit en el moment que més el necessitava. Descansa, bon amic. Sempre et portaré en el meu record, perquè les petjades de les persones entranyables no són esborrades pel temps. No hi ha oblit possible pel bon amic Fernando. 

Voldria concloure amb un fragment del poema Elegia por Ramon Sijé de Miquel Hernández. Poeta que segur t’agradava pel valor de dignitat que aporta a la memòria democràtica i republicana del nostre país.

A las aladas almas de las rosas

del almendro de nata te requiero,

que tenemos que hablar de muchas cosas,

compañero del alma, compañero.

Acabo, amb la salutació que acostumaves finalitzar els correus que periòdicament m’enviaves: Salut i República. Lamentablement, no tenim cap dels teus dos desitjos. Però seguim irrenunciablement dempeus alimentant l’esperança.