Hem de ser persones esperançades.
Sense l’esperança la finitud de la vida s’imposa i tanca la profunditat del
futur. Necessitem de l’esperança per sortir cada dia al carrer i atendre el
compliment de les nostres utopies, somnis i desitjos imaginats per fer un món
millor. Hem de confiar en les esperances de les petites coses. “Feliç tu que has cregut: allò que el Senyor
t'ha anunciat es complirà!” (Lc 1,45)
Rebem moltes propostes que
prometen la felicitat ràpida, ara i aquí. Són camins de salvació exprés. Però
res del que ofereixen és sòlid. Aquestes promeses es desfan davant del primer
envit. Necessitem menjar el pa que dóna vida i alimenta l’esperit. Necessitem
veure aquella aigua que calma realment la set.
“En tu, Senyor, m'emparo,
que no en tingui un desengany.
Treu-me del perill, tu que ets bo,
escolta'm, no triguis a alliberar-me;
sigues el meu castell inexpugnable,
la meva roca salvadora.
Ets per a mi penyal i plaça forta;
guia'm, encamina'm per amor del teu nom,
treu-me del llaç que m'han parat,
ets tu qui em defensa”.
(Salm 31/30,2-5)
En aquests moments de patiment,
de desconsol i desconcert necessitem trobar estones d’asserenament per consolar
l’esperit. Cal trobar la pau interior capaç de sostenir la nostra esperança.
Cada dia podem dedicar estones a contemplar el que ens passa i meditar sobre el
seu sentit contrastant-lo amb les nostres fonts de veritat. “Veniu
a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats, i jo us faré reposar. Accepteu el
meu jou i feu-vos deixebles meus, que sóc benèvol i humil de cor, i trobareu el
repòs, perquè el meu jou és suau, i la meva càrrega, lleugera”. (Mt
11,28-30)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada